Català Castellano
TwitterFacebookFlickrLinkedIn

«

»

Print this Post

Una conversa amb la ‘Marca Barcelona’

L’Antoni Vives s’expressa amb contundència. A vegades intimida i tot. El seu llenguatge verbal, i també el no verbal, estan a mig camí entre la fermesa i la brusquedat, sempre amb un embolcall d’extrema cordialitat que suavitza les situacions tenses.

Mantenir una conversa amb ell i mirar de ser incisiu no l’incomoda. Diria que fins i tot el motiva. En part, perquè està convençut del que fa. La qual cosa pot estar motivada o bé per un gran concepte de les polítiques que desenvolupa –i de si mateix—; o bé per ignorar l’empipament que es respira a peu de carrer en cada cop més barris de Barcelona. Una Barcelona que malgrat els iots de luxe, els premis internacionals i, en definitiva, del suposat èxit del turisme –és la quarta ciutat europea més visitada i té un dels Ports més importants del món— segueix tenyida de contrastos i d’una desigualtat ofensiva [aquí un bon retrat d’aquesta realitat].

Quan a Vives se li pregunta pel turisme té la virtut de portar la resposta al terreny de l’IVA i acabar responsabilitzant a Madrid de que els efectes que genera a la ciutat no siguin prou redistributius. Quan se li parla de nova política o de l’esgotament del vell model de participació ciutadana, arqueja la cella i demana, per favor, que cadascú assumeixi el seu rol en la societat. Compara Franco amb Durruti per posar sota sospita els anhels dels moviments assemblearis de decidir, cada cop, sobre més aspectes de la vida pública. De fet, quan se li recorda el rebuig veïnal envers projectes liderats i mimats per ell, com el Pla Paral·lel, la reforma de la Diagonal, o la del Port Vell, fa un exercici de reduccionisme i acaba parlant de grupuscles, de pseudopopulisme i demagògia. Fins i tot fa un diagnòstic tant atrevit com esbiaixat: insinua que darrera de l’organització ciutadana i la pressió popular hi ha la mà de suposades estratègies de partits.

Vives, en un moment de l’entrevista concedida a Catalunya Plural / Enric Català

Després de passar una hora de rellotge amb l’Antoni Vives penso que no és cap cínic. I no és cert que desconegui la realitat. Sap perfectament els riscos de les seves polítiques, però té esculpit al front el model de ciutat que vol. Simplement té un altre concepte de l’èxit i del progrés de la ciutat, evidentment molt allunyat del que tenen els col·lectius socials i veïns que lluiten, des dels barris, per una ciutat més justa. Més amable. Més solidària. Més sensible. I més autèntica. Té un altre concepte de la vida en comú i, segurament, de la igualtat d’oportunitats.

Els sistemes de valors no són criticables –o sí, però vaja, cadascú és lliure de creure en el que li doni la gana—, però sí que ho són les conseqüències de les accions, sobretot les dels responsables públics. La desigualtat, els processos de gentrificació als barris populars, la pèrdua d’espai públic o la substitució de la memòria col·lectiva en benefici de la rendibilitat econòmica sí que són criticables. Els veïns decidiran si s’ha governat en benefici de la Barcelona de postal o si s’ha escoltat prou una ciutat que s’aferra, malgrat tot, a la seva identitat.

Comentari a propòsit de la conversa mantinguda amb Antoni Vives a Catalunya Plural / Eldiario.es divendres 31 d’octubre [consultar aquí]

Permanent link to this article: http://www.jordimolina.com/una-conversa-amb-la-marca-barcelona/