Català Castellano
TwitterFacebookFlickrLinkedIn

«

»

Print this Post

Presons de luxe vs. llibertat precària

Després del triplet de lectures que acabo d’engolir sobre la nostra estimada professió —Hem renunciat al periodisme, d’Anna Bonet; A l’abordatge, de Roger Palà; i Abordant la precarietat, de João França— és inevitable no sumar-se al carro de la reflexió. Si en van sorgint més, prometo llegir-les totes. En el meu cas, recupero una frase que, recentment, m’ha etzibat un d’aquells professors de qui un guarda un especial record i amb qui es pot mantenir una relació d’igual a igual un cop finalitzats els estudis. Deia així: “pots viure acomodat en una presó de luxe, o sortir al carrer a exercir la teva llibertat precària”.

El concepte és gràficament poderós i verbalitzava la inquietud que, des de fa anys, conviu amb molts professionals que desfilem per aquesta fràgil línia divisòria. Sóc d’aquells periodistes —collita del 84— que va cobrir la crisi des de l’aparent comoditat de la redacció fins que la magnitud de la situació va derruir els febles murs que, crèiem, ens protegien. La crisi sistèmica, a més, es va posar d’acord amb una crisi de model que ha alterat la lògica emissor-receptor i, entre una cosa i una altra, encara ara és un misteri esbrinar com serà la pràctica periodística del futur.

Cartell que em vaig fer fer durant el meu exili argentí, ara fa un any

El que és i serà innegociable, sigui quin sigui el model, és l’essència del periodisme. No voldria traçar cap línia mestra del què és o el què no és periodisme –cadascú és lliure de sentir-lo com més li escaigui— però sóc dels que ha esculpit la seva pròpia imatge de la professió al voltant de referents com Montalbán –per cert, es compleixen 10 anys de la seva mort— o Huertas Claveria. Denunciar les injustícies, sospitar de la versió oficial —i sobretot del silenci oficial— donar veu als que més ho necessiten i, en definitiva, ser incòmode al poder és el que sortosament encara dóna sentit a l’ofici per a molts companys. La resta d’interpretacions són vàlides i cal assumir-les, sobretot quan el lloguer truca amb puntualitat a la porta. Però no em serveixen per complir amb el que, de petit, em van ensenyar a casa: poder anar al llit amb la sensació d’haver contribuït a millorar les coses.

La lògica empresarial dels mitjans privats i la pressió política via subvencions en els públics li fa permanentment bullying a la professió. Això no vol dir, ni molt menys, que tots els companys i companyes que treballen com lleons a mitjans grans siguin servils còmplices d’aquesta situació. Com diu en João,  també a “les redaccions ‘gerontocràtiques’ estan plenes de grans professionals que en el seu dia a dia aconsegueixen fer forats per allò que és important”. Però els criteris que marquen el que surt i el que no en portada no tenen res a veure amb els valors que ens van ensenyar o amb els que comentava en al paràgraf anterior. De fet, de vegades tinc la sensació que aquesta mateixa militància del periodisme desobedient i combatiu és la que ens allunya de segons quins centres de treball.

El futur de la professió està a les nostres mans i, possiblement, per recuperar l’essència haurem de ser originals i, sobretot, valents. Com ho han estat en els darrers anys diverses iniciatives que han emergit com a noves fórmules de periodisme. Propostes engrescadores, algunes joves i brillants i que, perquè no, poden ser la punta de llança d’una alternativa al polaritzat poder mediàtic. Des dels mitjans socials i portals alternatius fins a grups de professionals crítics, passant per certa premsa de proximitat o veterans mestres que tornen a donar guerra. M’agrada pensar que les escletxes d’esperança actuals poden iluminar el camí que demà ens dugui cap a un altre paradigma mediàtic.

Per acabar, cito la “host de vaixells de periodistes-pirata, abordant en massa i per sorpresa les gerontocràtiques redaccions dels mitjans de comunicació de Barcelona” que descriu amb lucidesa Roger Palà. M’engresca i m’interpel·la directament i, com a en João, m’ha robat un sincer somrís. Jo me’ls imagino com valents abanderats de la llibertat precària des de la qual escric. Però hi ha uns altres pirates als que cal parar atenció. A vegades, fins i tot, van vestits de veterans editors i contribueixen més o menys volgudament a precaritzar el nostre mercat laboral i a limitar la nostra llibertat de premsa. I no em refereixo, òbviament, als qui emprenen noves propostes i fan mans i mànigues per obtenir recursos. Em refereixo als que viuen apoltronats, que exigeixen més que no pas escriuen i que, quan ho fan, els hi has de refer mig text. No permetem que facin del nostre silenci la seva coartada. Denunciem les injustícies, que és el millor que sabem fer, començant per les que patim nosaltres.

Permanent link to this article: http://www.jordimolina.com/presons-de-luxe-vs-llibertat-precaria/