Català Castellano
TwitterFacebookFlickrLinkedIn

«

»

Print this Post

“No crec ens els maximalismes que porten a la inacció absoluta”

Entrevista a Ada Colau (@AdaColau), portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH)

Ada Colau, davant la seu de la PAH de Barcelona / Ana Inés Fernández

Ada Colau, davant la seu de la PAH de Barcelona / Ana Inés Fernández

molina_jordi / Barcelona. És partidària de l’acció quotidiana i defuig els discursos de crítica capitalista de gran complexitat. Des que va dir “criminal” a un representant de la Banca, s’ha convertit en la cara més visible dels moviments socials en els grans mitjans. Ara bé, la seva lluita en favor del dret a un habitatge digne es remunta a l’any 2004. Llavors, en el marc de les protestes antiglobalització i en contra de la Guerra de l’Iraq, uns quants activistes es van especialitzar en temes d’habitatge. Entre ells, Ada Colau (Barcelona, 1974) la líder antidesnonaments que no volia ser-ho.

El Tribunal de Justícia de la UE us ha donat la raó.
Havíem insistit molt en què la normativa espanyola sobre els desnonaments era il·legal. Ha hagut de ser la Unió Europea la que, finalment, ha esmenat les pràctiques del Govern espanyol.

Què suposa aquesta sentència per la PAH?
Amb la sentència europea s’haurien de poder aturar prop de 200.000 processos d’execucions hipotecàries. La resolució diu el mateix que denuncia la Plataforma des de fa anys. Exigim que es prenguin responsabilitats polítiques.

I les esteu exigint ‘cara a cara’ amb els diputats. Com va la pressió social de “lescrache?
Estem en una fase inicial i tot just ara comença la segona. En un primer moment, hem convidat a diputats a venir a les nostres reunions i molts pocs han respost. Com que no han vingut a conèixer la realitat social, la realitat social ha anat a buscar-los. Ara hem passat a interpel·lar-los personalment al carrer. Estem convençuts que si coneixen la gravetat de la situació votaran en favor de les nostres propostes. La ciutadania s’organitza col·lectivament i assenyala els representants públics. Creiem que en el Congrés es dilueix la responsabilitat individual en les votacions.

Una estratègia de pressió popular que es feia a l’Argentina per assenyalar els responsables de la dictadura militar.
En certa manera  patim una dictadura financera. Les nostres polítiques socials i els nostres drets fonamentals estan a mercè de la classe financera. Són contextos diferents i cal salvar distàncies, però són similars. Això sí, aquí els responsables no han de respondre pels seus crims, sinó que a més són premiats per la gestió pública.

Assenyaleu els diputats responsables. No seria just també fer una discriminació positiva?
Ho hem fet, però ens ho han reflectit poc. Els primers en respondre van ser ICV i ERC, que van traslladar al Congrés les nostres demanes quan els desnonaments encara no eren notícia. Fins a quatre o cinc ocasions han portat les nostres demandes al Congrés. Per contra i fins fa quatre dies, el PP i PSOE, sempre havien votat en contra. CiU i PNB han votat segons ha bufat el vent.

Et veus d’aquí uns anys formant part d’alguna llista electoral?
Hi he pensat perquè molta gent m’ho ha dit. I de sectors molt diferents. De fet, dues forces em van trucar per les eleccions catalanes. Vaig rebutjar anar a les llistes d’ICV-EUiA i la CUP, tot i compartir part del programa. Sincerament, no crec que un fitxatge individual canviï res. Crec que ara mateix es fa més des de fora del Parlament que des de dins. Cal una refundació de la democràcia en què el conjunt de la ciutadania s’impliqui. La PAH, una organització sense gairebé recursos, ha tingut molta més incidència que cap partit… En el futur, si abordem un procés ampli de revisió de maneres de fer, puc plantejar-me participar en la política, però en cap cas amb el sistema de partits actual.

    Vaig rebutjar anar a les llistes d’ICV-EUiA i la CUP, tot i compartir bona part del programa. No crec que un fitxatge individual canviï res”

 La Plataforma fa una crítica sistèmica, com la va fer el moviment del 15-M. Compartiu la mateixa essència?
Tenim punts en comú, però no som iguals. De fet, la Plataforma neix dos anys abans de l’esclat d’indignació del 15-M. En aquell moment es va produir una trobada perfecte entre una cosa i l’altre. D’una banda, el 15-M va veure en la tasca de la Plataforma una feina prèvia que calia integrar. I, de l’altra, nosaltres, que fins aleshores només estàvem consolidats a Catalunya, ens vam estendre pel territori espanyol.

El 15-M va defugir de lideratges i exigia una “democràcia real”. La PAH ha trobat en tu una única portaveu i ha sabut concretar en les demandes. Heu mirat de no caure en les mateixes errades?
Nosaltres ho hem tingut més fàcil perquè som una plataforma sectorial. Però sí que és cert que, més enllà de l’expressió inicial de malestar i d’indignació, calia un segon procés de concreció. I nosaltres, amb el tema de l’habitatge, ja teníem una feina feta  de denuncia i d’indentificació de responsables. D’altra banda, no sóc l’única portaveu. Simplement he estat a la Plataforma des del principi, he tingut incidència en la generació del discurs i és raonable que sigui una de les cares més visibles. A la Plataforma hi ha gent molt vàlida en diferents sectors i mirem de posar al servei del moviment les habilitats de cadascú.

Tems convertir-te en una víctima mediàtica? T’hem vist a platós on només s’escolta a qui més crida…
Sabem què ens fem. Anar a segons quins programes de televisió no vol dir que ens sembli tot bé. Però és un fet que vivim en una societat mediàtica i per arribar al gruix de població, que sempre ha estat la nostra vocació, cal passar pels grans mitjans. S’ha de fer amb cura, dosificant les aparicions i amb esperit crític. Potser amb un cop o dos que anem a ‘El Gran Debate’ de Tele5 n’hi ha prou.

Hi ha hagut veus discordants dins la Plataforma sobre la participació en aquest tipus de programes?
Sí, no tothom ho ha vist de la mateixa manera. Hi ha gent que és més crítica… Ara els que insisteixen en què els visiti són els del ‘Gato al Agua’, d’Intereconomía.

Quina por!
Estem debatent què fer…

Foto: Ana Inés Fernández

Els grans mitjans silenciaven la problemàtica o l’abordaven des del sensacionalisme. Ara sembla que es comença a parlar més de l’organització.
Tenim clar que el gran mitjà de masses és una empresa que funciona amb criteris de rendibilitat. Quan érem totalment desconeguts vam patir casos de petita censura. Convocàvem els mitjans perquè captessin accions que fèiem davant d’alguns bancs i les televisions, per exemple, tenien prohibit ensenyar els logos de les entitats financeres, que són les grans proveïdores de publicitat. Quan no s’ha pogut silenciar el fenomen hem vist com ens trucaven per assabentar-se dels desnonaments més traumàtics, buscant la part morbosa del drama. Des de la famosa compareixença del Congrés s’ha fet més visible la part de la mobilització social i s’ha mostrat el procés d’empoderament de la gent.

La compareixença en què titlles de “criminal” a un representant de la banca… La xarxa va bullir. Quin paper han jugat les xarxes socials?
Les paraules de criminal s’han magnificat molt des dels mitjans, però a les xarxes milers de persones havien vist la compareixença sencera. És un mitjà de comunicació emergent que, de moment, no està controlat per les grans empreses. Cada cop més es veu com el què les xarxes recullen acaba determinant el contingut dels programes.

La PAH combat les injustícies del dia a dia, però no caldria una crítica més global?
No crec ens els maximalismes que porten a la inacció absoluta. Porto uns quants anys d’activisme i he comprovat la seva ineficàcia total. Crec en “fer a mida que fas”. Els petits gestos desencadenen les grans transformacions. Si anem amb un discurs maximalista de crítica capitalista, de zero col·laboració amb ningú que pugui estar tacat, arribarem a poquíssima gent. Calen mecanismes concrets que permetin als afectats sobreviure i no quedar-se al carrer. I, en aquest procés, es desencadenen processos col·lectius de transformació que generen un efecte de bola de neu.

Les polítiques públiques d’habitatge han estat les grans oblidades. Per què?
La qüestió de l’habitatge ha estat un autèntic desastre.  A finals del franquisme comença un model de canvi en termes socials i culturals. José Luis Arrese, ministre de Franco, ho plasma en la frase: “Queremos un país de propietarios, no de proletarios”. Poc a poc, s’avança cap a una societat individualista i conservadora que no només es perpetua en democràcia, sinó que es radicalitza. El 1998 el PP li dona una empenta definitiva a la bombolla immobiliària amb el “todo urbanizable” de Francisco Álvarez Cascos. Però és que el PSOE va ser el que va liberalitzar el lloguer, amb el ‘decretazo’ de Miguel Boyer. Els dos grans partits han fet que el lloguer no sigui una alternativa i han portat a tothom al sobreendeutament.

Zapatero deia que l’economia espanyola estava a la Champions League…
Exportacions, miracle espanyol… Era una estafa. En aquell moment la bombolla permetia el model de ‘tots estem guanyant’. Els que han governat no s’han atrevit a aturar l’aparent model de creixement de la bombolla immobiliària perquè temien que tothom es tirés a sobre d’ells. Vivim en una democràcia descafeïnada en què només importa guanyar les eleccions. La política miop, més pendent dels redits electorals que de fer una societat més justa, ens ha portat directament a l’abisme.

Entrevista publicada a l’IntocableDigital, llegir aquí
Més entrevistes, aquí

Permanent link to this article: http://www.jordimolina.com/no-crec-ens-els-maximalismes-que-porten-a-la-inaccio-absoluta/