Català Castellano
TwitterFacebookFlickrLinkedIn

«

»

Print this Post

Montserrat Carulla, l’àvia de Catalunya

“El meu independentisme no va contra ningú. Admiro la llengua i la cultura del poble espanyol. La vull al costat, com a amiga, en llibertat”. Així de sincera es mostrava ahir l’àvia més estimada de Catalunya. “Sóc Montserrat Carulla, actriu, catalana i independentista”. Des d’una aparent fragilitat, l’artista omplia el Barcelona Teatre Musical amb el timbre dolç de la seva veu plena de rotunditat i contundència. La platea, dempeus, la va aplaudir en reconeixement a una trajectòria escenogràfica vertiginosa, però també per l’elegància d’una vida coherent, compromesa i lluitadora.

Fa uns anys em va rebre a casa seva en motiu d’una entrevista per la revista Canvi Setze. Era la primera ‘gran’ entrevista que feia per aquella publicació: quatre pàgines i menció a la portada. El nerviosisme estava servit. Ella, abans d’entrar en matèria, em va fer una visita guiada per casa seva. La recordo elegant, clàssica, amb un bri de llum que entrava des del patí i il·luminava la sala. Em va preparar un cafè mentre es va preocupava pel meu lloc de treball i em va tractar amb tendresa. Els nervis van desaparèixer. Potser és per això —i pel seu entranyable paper  al Cor de la Ciutat com la Teresa, l’àvia d’en Narcís— que sempre he cregut que es mereix l’apel·latiu “d’àvia de Catalunya”.

Un instant previ a l'entrevista a la llar de 'La Carulla'

Un instant previ a l’entrevista a la llar de ‘La Carulla’. Firma: Joan Herrera

Recordo que en aquella conversa em va confessar que l’havien trucat de la NBC Universal per oferir-li un paper amb Anthony Hopkin’s i Benicio del Toro. Tot just després de la seva aparició a ‘El Orfanato’ de Bayona. Al final, per manca de temps, els va rebutjar. Un cop publicada l’entrevista em va trucar per dir-me que li havia agradat molt i que havia comprat un munt d’exemplars de la revista. Però tenia un neguit: creia que, potser, havia quedat “presumida” per parlar d’uns papers tan internacionals que, finalment, mai havia fet. Un exemple de modèstia d’una dona que detesta la “falsa modèstia”, com va deixar clar ahir en referència a la seva trajectòria: “No tinc cap pudor de dir-me: Molt bé, Carulla. Ho tornaries a repetir”. El seu paper a Romeu i Julieta; a la versió de Pigmalió de Joan Oliver, de Bernard Shaw; i la Filla del Mar, d’Àngel Guimerà, li donen la raó.

Abaixant el teló de la seva vida artística, ahir, davant els seus companys, la Carulla va recuperar alguns conceptes que em semblen vitals en el moment polític i social que es cou al país. D’una banda, va parlar de justícia social. És indispensable que qualsevol procés nacional neixi des de la voluntat de construir un país més just, més transparent, més democràtic i menys corrupte. I, de l’altra, va parlar d’independentisme fugint de les confrontacions amb l’estat espanyol. Carulla va parlar “d’admirció” la cultura del poble espanyol. I no hi hauria d’haver cap problema perquè aquesta estima vagi en paral·lel als legítims anhels de llibertat de Catalunya. Serà indispensable que la cultura jugui un paper clau en la transformació social i nacional que necessita el país.

Encara hi ha moltes àvies com la Carulla a Catalunya. Malauradament, com acostuma a dir Andreu Buenafuente, presentador ahir dels Gaudí: “la vida és un mal guió on, al final, et mors”. I sí… És llei de vida. Cada cop hi haurà menys testimonis directes de la cruesa dels anys foscos de la Guerra Civil i la dictadura. El record és un pont al passat (Ara Llibres), com explica el títol del seu llibre de memòries. Cal combatre l’oblit. Cal tenir presents a totes aquestes àvies, incansables treballadores, que ahir, d’alguna manera, pujaven a l’escenari amb la Montserrat Carulla a recollir l’estima del públic. A totes elles, gràcies per ensenyar-nos a estimar amb tanta generositat.

Permanent link to this article: http://www.jordimolina.com/montserrat-carulla-lavia-de-catalunya/