Català Castellano
TwitterFacebookFlickrLinkedIn

«

»

Print this Post

Lluitar també és educar

Lluitar també és educar. La resolució del Tribunal Constitucional  (TC) ha conclòs que el català no serà un requisit per als funcionaris de les Illes, sinó un mèrit. La legalitat vigent es posa de nou al costat d’un decret del PP i avala, per tant, la política lingüística del president Bauzá, que ha aconseguit mobilitzar com mai la comunitat educativa de les Balears. Lluitar també és educar i la lliçó de dignitat i compromís que estan donant els docents compensa totes les hores lectives perdudes. Com era d’esperar, des de l’executiu s’ha ignorat el clam del carrer i s’ha apel·lat a la majoria silenciosa, el nou i més surrealista aliat de la dreta immobilista. Ara, segons una informació del Diari Ara Balears, el PP podria portar davant els tribunals als pares i mares que no han portat els seus fills a classe en solidaritat amb la protesta. Davant el “terrorisme cultural de Bauzá”, com m’ho descrivia fa uns mesos l’activista mallorquina, Aina Díaz, la millor resposta és: 2056-0009-74-4102003418 —Caixa Colonya, a nom de l’Obra Cultural Balear—, el número de compte de la caixa de resistència dels mestres en vaga.

Collboni, candidat del PSC per Barcelona? La pèrdua de protagonisme del PSC en el debat polític català té orígens diversos i explicacions complexes. L’actual debat sobre el dret a decidir, que marca l’agenda política i mediàtica catalana, és un terreny hostil per als socialistes. Pere Navarro sembla un equilibrista desfilant per una estreta corda enmig d’una tempesta amb vents de diferents latituds. Potser, entre tanta ambigüitat, és interessant destacar la claredat del portaveu Jaume Collboni, bastant autocrític en les dues últimes ocasions que he tingut per parlar amb ell. No es va mossegar la llengua quan li vaig preguntar, abans de l’estiu, sobre l’actitud inflexible d’alguns barons del PSOE sobre el dret a decidir i fins i tot amb les nòmines insultants d’alguns dels seus referents estatals, com Felipe González i Elena Salgado. No és casualitat que Collboni vagi guanyant posicions per ser el pròxim aspirant del PSC a l’alcaldia de Barcelona. Almenys així ho va assegurar EL PAIS i, en la segona conversa que vam tenir, no ho va desmentir.

Calen polítiques socials ‘olímpiques’.
Les retallades socials, les polítiques d’austeritat, la caiguda dels ajuts i prestacions o la privatització dels serveis públics estan minant les perspectives de futur dels sectors més vulnerables. Des del tercer sector i el teixit associatiu de Barcelona s’alerta dels successius impagaments per part de les administracions i la retirada de les ajudes provinents del món privat, que han obligat a moltes associacions a reduir programes i part del seu personal. Una situació crítica per al matalàs social que suposa aquest sector que, sovint, cobreix les necessitats que l’administració no pot atendre. Des de IntegraSons, entitat sense ànim de lucre que treballa en la construcció d’orquestres infantils i juvenils en barris desfavorits, coincidim amb aquest delicat diagnòstic. Els projectes de cohesió social i l’aprofundiment en el diàleg intercultural han de ser prioritaris en temps de crisi, més que no pas la participació de Barcelona en segons quins esdeveniments. Faria bé el consistori en centrar els seus esforços i recursos a que tots tinguem les mateixes oportunitats per sortir de la crisi.

xxx

L’orquestra ‘Barris en Solfà’ de l’associació IntegraSons. Foto: @IntegraSons

Pepe Rubianes, entre les cites de David Fernández. El dia en què vaig entrevistar al representant de la CUP al Parlament, David Fernández, li vaig demanar dos referents polítics, un d’internacional i un altre català. Ell va citar Rosa Parks i August Gil Matamala, respectivament. Dos habituals en la seva interminable llista de referències, com ho demostra en les intervencions parlamentàries. L’altre dia, durant el Debat de Política General, va articular un nou discurs ple de cites en què va parlar “d’un país amb un goril·la blanc i una verge negra”, com solia fer l’actor Pepe Rubianes. En aquell moment ell no ho va dir, però diverses veus ja ho han demanat: menys carrers dedicats a personatges de passat fosc –#NoAvingudaSamaranch— i més recordar els que, sense necessitat d’haver nascut a Catalunya, ens van defensar sempre. Es troba a faltar, avui més que mai, el teu somriure de llibertat, Pepe.

Si et ve de gust consultar les últimes publicacions, clic aquí. Les entrevistes les recullo aquí.

Permanent link to this article: http://www.jordimolina.com/lluitar-tambe-es-educar/