Català Castellano
TwitterFacebookFlickrLinkedIn

«

»

Print this Post

“Les seleccions de Catalunya i Euskadi tenen dret a ser internacionals”

Julio (@juliosalinas19) i Patxi Salinas (@patxisalinas), ex jugadors del FC Barcelona i de l’Athletic Club, respectivament

A l’esquerra, Julio i Patxi Salinas, a la sortida dels estudis de TVE / Saioa Baleztena

@molina_jordi / Sant Cugat. No cada dia escoltem veus autoritzades en el món del futbol que, en temps feliços de ‘La Roja’, malgrat el repàs de Brasil en la Confederacions, reclamin obertament la internacionalitat de les seleccions d’Euskadi i Catalunya. Julio Salinas (Bilbao, 1962), un dels pocs davanters que pot presumir d’haver marcat en tres mundials diferents amb el combinat estatal, té clar que el futbol pot obrir camins tancats en les dinàmiques parlamentàries. Parlem amb ell sobre els seus clubs de l’ànima —Athletic Club i Barça— i del binomi política i esport. Durant la conversa es suma el seu inseparable germà Patxi Salinas (Bilbao, 1963), actual tècnic del Sant Andreu.

La teva carrera esportiva porta tatuada el nom de dos grans clubs. Al final t’has quedat a Barcelona. Alguns bascos poden pensar que et sents més català…
Jo sóc basc. El sentiment que porto al cor em porta a Bilbao i a Euskadi, on a més hi tinc el meu aita, de 84 anys. Ell segueix al barri on vam créixer, Sant Adrián, que ha canviat molt. Però el destí va fer que el meu germà visqués a Vigo i jo a Barcelona. Molta gent no ho entén, però em sento igual de basc que català.

Seguí / FCB

I pel que fa a clubs, de quin equip ets?
Sóc de l’Athletic i del Barça, però la gent no ho entén. Prefereixo que guanyi un o altre segons el moment. Els meus fills, per exemple, saben l’himne de l’Athletic de memòria, però és clar, els xavals són catalans i del Barça perquè han nascut a Catalunya. A Euskadi diuen que sóc català, aquí diuen que sóc de l’Athletic Club i a Madrid només em recorden pel mundial del 94.

La identitat té un paper clau en tots dos clubs…
Els dos tenen la mateixa manera de pensar. Són semblants en la idiosincràsia, en l’estil, en la forta personalitat i en què tots dos tenen una llengua pròpia. A més, no només busquen guanyar, sinó guanyar amb els seus. En aquest sentit, i malgrat el dolç moment del planter del Barça, penso que a tots els catalans els hi agradaria ser una mica com l’Athletic, amb els onze jugadors de la terra, però la mentalitat del Barça canvia perquè s’exigeixen títols cada any. A Catalunya, després d’una patacada, ja s’està pensant en Neymar.

La pregunta del milió: s’entendrà amb Messi?
Crec que, en el fons, vindrà a disputar una mica el lloc a Messi. I és precisament això és el que s’espera d’un jugador amb aquesta qualitat, que vol ser el millor. I això, a l’hora, pot fer que Messi tingui una altra motivació extra. Caldrà veure com funcionen les dues peces dins l’engranatge del Barça, en un futbol que consisteix en pressionar a molt amunt. La veritat és que m’ha sorprès molt el seu discurs, quan en realitat arriba a Barcelona cobrant més que Messi i amb 20 empreses darrere d’ell. Crec que és un discurs premeditat, fins i tot parlant català… Està clar que sap quins ingredients agraden a l’afició del Camp Nou.

La columna vertebral del Dream Team tenia accent basc. Se li atribueix a Cruyff aquesta aposta però en realitat va ser Clemente qui us va recomanar…
El Barça venia d’un període complicat i calia fer una revolució. Clemente tenia molt bona relació amb el president del Barça, Josep Lluís Núñez, que li va demanar consell. Javi va donar els noms dels jugadors que més li agradaven en aquell moment. L’Athletic era un equip molt potent, que ell havia tingut dos anys enrere i la Reial Societat també estava en un gran moment, amb homes com Bakero o Txiki. Javi va posar aquests i altres noms sobre la taula i el Barça, sota la pressió d’una gran necessitat de canvi, els va fitxar a tots.

Julio, en l’onze titular de la final de la Copa d’Europa que el Barcelona va guanyar a la Sampdoria / FCB

Guardiola ja manava al camp?
En la meva època, no. Era un noiet que acabava d’arribar del filial, amb molta qualitat tècnica i el millor ’4 ‘per al joc del Barça de Cruyff. Però encara era jove, amb el temps va millorar en l’aspecte tàctic i en la manera de jugar, cada vegada ens donava més alternatives. Però els veritables líders del Dream Team eren Zubi i Alexanco.

A Catalunya t’expresses en català. I l’euskera?
Sempre he tractat de parlar les llengües dels pobles que m’han acollit. De fet, amb 20 anys, estant en l’Athletic, em vaig apuntar a l’AEK –Coordinadora d’Euskaldunización i alfabetització–i vaig anar aprenent la llengua. Feia cursos cada sis mesos, tres cops per setmana i, tenint en compte la complexitat de l’euskera, sobretot per la pronunciació dels dialectes, anava agafant fluïdesa. Però va arribar un moment en què estava a tercer d’AEK i va arribar l’època de l’Atlètic de Madrid. Això va interrompre els meus estudis i ara, amb 50 anys, ja és complicat. Però és veritat que jo sempre m’he sentit basc però la vida, afortunadament, va fer que em casés amb una catalana. Em vaig quedar a Catalunya i ara em sento igual de català que basc.

Com vius el binomi futbol i política?
El futbol és una manera de fer política. Hi ha coses que es podrien aconseguir a través del futbol. Per exemple, només hem de veure el que està passant a Catalunya en el debat sobre el dret a decidir… Ho estan vetant des de Madrid per tots els costats! Jo crec que tothom té el dret a expressar-se lliurement, i per a mi, sempre que sigui a través de la democràcia i de votacions em sembla no només correcte, sinó necessari. Aquí és on es veu la força que té un poble. El futbol, en aquest sentit, hauria de ser una manera de donar passos endavant. Per altres vies no et deixen avançar.

Salinas celebra un gol amb Bakero, al fons, Amor / ‘Cròniques del Barça (1988-1992)’ (Gasca&Asociados)


T’agradaria veure alguna vegada jugar internacionalment la selecció d’Euskadi o de Catalunya?

Les seleccions de Catalunya i Euskadi tenen dret a ser internacionals. I arribarà. Una altra cosa és si ho veuran els nostres ulls, però arribarà. Sense anar més lluny, no fa gaire hem vist el cas de l’admissió de Gibraltar per part de la UEFA, malgrat l’oposició del president del govern. Les nostres seleccions tenen tot el dret de món a existir i a intentar jugar per separat del combinat estatal.

Poques vegades veiem als jugadors donant un pas endavant en aquest assumpte…
No crec que hagin de ser els jugadors. És una qüestió dels polítics i per això és difícil. Saben que hi ha molt en joc, fins i tot el nivell de la selecció. Si no ens deixen celebrar un referèndum, imagina’t si vols arribar una mica més enllà…

152 gols a Primera i 23 gols amb la selecció espanyola. No obstant això, molts et recorden per l’errada davant Pagiluca al Mundial dels EUA…
Des d’un punt de vista estadístic, en situació de mà a mà amb el porter, es fallen més d’un 50 per cent d’ocasions. Si a això li afegeixes que la pilota anava votant i que el defensa venia per darrere, no és tan fàcil com sembla. El porter es va llençar cap a una banda i vaig tenir la mala fortuna que la pilota va impactar amb seva la cama. Si hagués passat per sota de les cames hauria marcat i jo seria el ‘crack’ que donava el pas a les semifinals. La mala sort es va sumar quan en la pròxima jugada, al cap d’un minut, ens fan un gol i ens envien a casa. Però això passa a cada partit i en mil ocasions, molt més fàcils que aquella.

A vegades escoltem que ‘marcar un gol a l’estil Salinas’ és com fer un gol amb un pèl de fortuna. Et cansa aquesta etiqueta?
En absolut, es tracta de que parlin de tu. He jugat tres mundials i he marcat en tots ells. Diria que només ho hem fet, si no m’equivoco, 12 persones al món. Fins i tot havent deixant el futbol segueixen parlant de mi. Si mirem la generació de futbolistes de la meva època a l’Athletic, malauradament, molts no saben on són la majoria. De mi es continua parlant i la majoria de les vegades amb afecte, i ja tinc 50 anys.

Foto: Jordi Molina

Patxi Salinas: Hi ha una cosa que no entenc quan la gent parla del meu germà. Com és possible que un davanter ‘tan dolent’ pogués fer més de 150 gols en una lliga com l’espanyola… ¿Sent un paquet? Un no juga 3 mundials sent un paquet… La gent que fa aquesta comparació, amb tots els meus respectes, però no té ni puta idea. En el futbol ningú et regala res… Per què no vaig ser anar jo a la selecció en comptes d’ell?

Julio Salinas: Ja ho deia Clemente, jo era el millor.

Aquesta pregunta és per Patxi. Acabes de signar per un històric del futbol català, el Sant Andreu. És un trampolí a cotes més altes?
P.Salinas:
Barcelona té una repercussió tremenda. Com Madrid, són ciutats on si fas alguna cosa bona, la repercussió és molt gran. Fa any i mig vaig guanyar el campionat de Tercera amb l’Ourense, l’equip va ascendir a Segona B, i ningú sap que jo en vaig ser el responsable. Això mateix, a Barcelona, hagués tingut una repercussió molt més gran, i segurament, tindria opcions d’estar en equips de segona. Per això, és important apostar per ciutats grans. També vaig estar a Malta, a primera divisió, i ningú ha sap que hi he estat.

J. Salinas: Jo crec que aquest salt li obrirà les portes a ser entrenador de l’Athletic Club, encara que ara tots esperem que Valverde faci una gran campanya. Tant de bo que així sigui i que, en algun moment, Patxi pugui demostrar tot el que val a la banqueta de l’Athletic Club.

Ajudaràs el teu germà al Sant Andreu?
Ell és el bo i jo el dolent, que quedi clar. Ell es val per si sol i si em fa cas a mi, li anirà malament. El que jo li puc aportar és la dimensió mediàtica. Fins ara, no ha tingut cap padrí i estant aquí, a Barcelona, tinc contactes i bons amics i podré intentar que es fixin en ell, i que apostin pel que és, un tio jove, alegre i que sap treballar de valent.

A tu, Julio, et tiren més les càmeres que les banquetes…
Ningú ha apostat per mi en aquest sentit, en canvi en els mitjans de comunicació m’hi puc guanyar la vida. En qualsevol cas, em veig molt més treballant dins d’un club, com per exemple en la secretaria tècnica, o d’assessor, que no pas d’entrenador.

Foto: Saioa Baleztena

Aviat es compliran quatre anys del ‘adéu’ d’Andrés Montes …
El trobo molt a faltar. Van ser uns anys meravellosos. Ell va revolucionar la manera en com retransmetre els partits. Ara et pregunten qui és el retransmissor i la gent, normalment, no té ni idea. Ell, clarament, va deixar una empremta: el tiki-taka, el jugón, les claus… et podia agradar o no, però enganxava. Em passa com quan no estic amb la meva parella, em falta alguna cosa. La vida és injusta… Vam ser els símbols del naixement de La Sexta, i després ens van ventilar. Molta gent encara pensa que Andrés va morir a La Sexta, però no, abans La Sexta havia fet fora l’Andrés, i també a mi. Però, com ell deia, la vida pot ser meravellosa.

Acceptaries una invitació a Punto Pelota?
No ho crec. M’agraden els programes on em deixen parlar i on hi ha respecte entre els companys.

Permanent link to this article: http://www.jordimolina.com/les-seleccions-de-catalunya-i-euskadi-tenen-dret-a-ser-internacionals/