Català Castellano
TwitterFacebookFlickrLinkedIn

«

»

Print this Post

“La dreta espanyola i la dreta catalana tapen la crisi amb la independència”

Conversa amb David Fernàndez (@HiginiaRoig) , diputat al Parlament de Catalunya per la CUP-AE

Foto: Ana Inés Fernández

Foto: Ana Inés Fernández

@molina_jordi / Barcelona. Resulta complicat plasmar en una entrevista escrita la naturalitat d’en David Fernàndez, “el líder que no volia ser-ne”, com el descriu el periodista Xavier Bosch. M’explica que el projecte de la CUP no té pressa –“anem lents perquè anem lluny”— i tot el seu discurs s’estructura en base a una premissa: “l’esperança està al carrer, no al Parlament”. Crític a parts igual entre la dreta catalana i l’espanyola i amb les esquerres “que han governat com les dretes”, defensa l’alliberament dels Països Catalans i l’enderrocament de la “dictadura financera”. “El canvi comença per nosaltres mateixos”, reflexiona amb la serenitat dels savis.

No totes les bases de la CUP tenien clar fer el salt al Parlament…
I està molt bé. Celebro que hi hagi debats, el que em preocuparia és que no n’hi hagués. El març de 2012, el resultat de l’assemblea de Reus reflexa un empat tècnic. La meitat dels militants tenien clar presentar-se a les eleccions i, l’altra meitat, no. En canvi, el 13 d’octubre, a Molins, el 80% n’està a favor. L’exclusivitat del moment polític, social i econòmic explica aquest canvi substancial de la CUP. A més, persones externes al projecte ens deia que, aquest cop sí, hi havíem de ser.

A qui representeu?
Nosaltres no representem a ningú. En tot cas hi ha lluites que ens representen. La nostra funció, tenint en compte que som 3 diputats de 135, és fer d’altaveu de les lluites que hi ha al carrer. D’aquí a quatre anys deixaré l’escó de diputat i tornaré a ser militant de base.

Arribes al Parlament com a independent… Per què tu?
Fa tres mesos no tenia ni com a hipòtesi que això podria passar. El meu primer pas en la política és a les municipals de 2011, a la llista per Barcelona de la CUP. Abans, als anys 90, havia estat a Joves Comunistes i, més tard, vaig conèixer altres formes d’esquerra autònoma radical, com a l’Alternativa Estel, on em sento més còmode. Edicions 62 em va encarregar un llibre sobre la CUP, Cop de Cup, amb l’escriptor Julià de Jòdar. Els companys devien veure en mi que coneixia bé el projecte i que, potser, representava certa pluralitat. Per mi va ser una sorpresa.

I has sorprès tothom. L’altre dia llegia la reflexió post-entrevista de Xavier Bosch, lloant el projecte de la CUP i el teu perfil serè. Abans, fins i tot Duran i Lleida et tirava floretes. Tenint en compte que la vostra notorietat augmenta cada dia una mica més, tems que la limitació de mandats sigui contraproduent?
Sí. Però es tracta de canviar la cultura democràtica d’aquest país i el seu Parlament i fer-la més profunda. Hi ha diputats que porten 34 anys al càrrec… Creiem que un excés de personalització i professionalització en la política. Els mitjans necessiten crear caps. És una lògica que cal subvertir. Ara m’ha tocat a mi, però podria estar qualsevol dels meus companys fent la meva tasca, que consisteix en representar la veu de tot un col·lectiu.

Què en fareu amb la part del sou que rebutgeu?
Encara ho hem de decidir en assemblea. Els regidors de Reus, per exemple, van destinar els seus sous a un fons d’economia alternativa. El què s’ha decidit és que el sou màxim no pot passar dels 1600 euros i que no duplicarem càrrecs. El Quim i la Georgina ja han dimitit de regidors. La nostra intenció és fer públiques totes les nostres accions i treballarem perquè el Parlament faci el mateix. Volem saber què costa tot.

A la classe política, ja heu dit, li cal un ‘reset’. Què li cal a les classes populars?
El teixit social i les classes treballadores ens hem d’activar per trobar una sortida democràtica a la crisi. I hi hem de sortir amb mecanismes d’autodeterminació política, de sobirania econòmica i de radicalització de la democràcia. En el cicle polític que hem viscut la gran alternativa s’ha constituït des del carrer. En l’àmbit de la crisi socioeconòmica tenim tres vagues generals en els darrers 18 mesos. En l’àmbit de la crisi nacional, el cicle sobiranista va impulsar 555 consultes ciutadanes que han posat en qüestió l’arquitectura institucional nascuda del franquisme. I, en l’àmbit de la radicalització de la democràcia, sempre hem dit que el 15-M ha estat el millor que li ha passat al país.

El 15-M ha estat el millor que li ha passat al país”

On tens els estalvis?
Els pocs que tinc a Coop57, i el compte corrent a la Caja Laboral.

Dues cooperatives de crèdit… Existeix un model econòmic solvent al marge del capital, com ho és el cooperativisme. Hi ha alternativa, però les resistències són molt rígides.
Hi ha una lliçó fonamental: el canvi social és lentíssim. Costa d’assumir però, potser, el més important és el viatge i no arribar a Itaca. Primer t’has de canviar a tu mateix, que ja costa. I, després, s’ha d’entendre que esmenar el sistema capitalista és posar en crisi to un sistema cultural.

Estem davant d’una crisi de valors?
Sí. Des de fa anys, el cooperativisme genera una nova cultura i ètica econòmica i planteja que hi ha altres formes de fer. Avui és poden tenir els estalvis a cooperatives de crèdit, com Coop57, on la democràcia econòmica es demostra cada dia, o consumir energia a través de cooperatives com Som Energia. O informar-nos amb mitjans alternatius, com La Directa i participar de la cultura alternativa i gratuïta dels nostres barris.

Crisi és oportunitat.
Almenys en xinès mandarí ‘crisi’ és ‘oportunitat’. Correm el risc que la crisi segueixi avançant sense aturador o de sortir-nos-en com una societat més lliure, democràtica, equitativa i més culta. La bona notícia és que, com ens demostra la lluita pels drets civils de la comunitat afroamericana, tot depèn de nosaltres mateixos. El problema no és que fa una minoria, sinó què fem la majoria.

Tornem als Països Catalans. No tothom entén que es pugui parlar d’independentisme des d’una òptica internacionalista, sense ser nacionalista.
La CUP no fa apologia de la independència en clau identitària. Ho fem en base a un dret polític democràtic. Punt i pilota. Aquest és el patrimoni de l’esquerra independentista des de fa 40 anys. La nostra forma de contribuir a un món més lliure, just i solidari comença per alliberar-nos a nosaltres mateixos. Aquesta ha de ser la nostra aportació a un món que s’ha fet petit, amb 200 estats i set mil cultures. Reclamem la nostra identitat com a poble al mateix temps que la de tots els pobles del món.

Europa mira Brussel·les, vosaltres la voleu pedre de vista?
La UE és el cor de la bèstia del capitalisme financer. El cor d’aquest món absurd que cada dia es cobra 80 mil vides. Bona part del Parlament mira a Brussel·les, nosaltres mirem el Magrib, Palestina, l’Orient Mitjà i aquesta frontera tant injusta que és l’estret de Gibraltar… Si cada dia moren 80 mil persones de fam l’únic que ens queda és ser antisistema.

Si cada dia moren 80 mil persones de fam l’únic que ens queda és ser antisistema”

La CUP assenyala l’Estat Espanyol com “l’enemic”, però no les cultures que l’integren…
El que és preocupant és la profunda hegemonia del nacionalisme espanyol conservador. Afortunadament, hi ha honroses excepcions, com les de Miguel Romero, Jaime Pastor o el mateix Diego Cañamero, que demanat el dret d’autodeterminació de Catalunya des d’una consciència de classe que compartim. Sempre hi hem dit que el nostre adversari és l’Estat Espanyol, no cultures com l’andalusa o la gallega, que l’habiten. Estem en contra del nacionalisme que va matar Garcia Lorca o va fer exiliar Machado.

Què li ha passat a Catalunya i a Euskal Herria perquè durant tants anys no hagin teixit estratègies de col·laboració conjuntes?
Com diu el que va ser director d’Euskaldunon Egunkaria, Martxelo Otamendi, “la solidaritat catalana amb el país basc no ha estat reciproca ni proporcional”. Hi ha factors que ho justifiquen, com ho són els deu anys d’excepcionalitat política que ha viscut el País Basc i els més de 200 polítics empresonats. Però alguna cosa ha fallat entre els dos pobles.

Hi ha estratègies concretes entre l’esquerra abertzale i la CUP per revertir aquest llast històric?
Pocs pobles aguanten tants anys d’il·legalització amb un potencial electoral de 200 mil vots. Hem de veure si som capaços de construïr la plena democràcia dels nostres respectius pobles en el mateix context d’economia de guerra que és la UE. L’esquerra abertzale i el què representa la CUP i altres esquerres catalanes estem interpel·lats pel futur i tenim un potencial fortíssim. La crisi del neoliberalisme i el fracàs de l’estat espanyol en gestionar el plurinacionalisme ens demana resposta.

Anem cap al dret a decidir. Abans de l’11-S els anhels independentistes de CiU eren tota una incògnita… Et creus la seva sobtada transició nacional?
La història dels últims 34 anys de ‘peix al cove’ ens demostra que CiU sempre ha acabat pactant amb l’oligarquia espanyola. Avui ho veiem a Badalona o la Diputació de Barcelona. Sembla real, però, que Mas ha cremat tots els cartutxos pel dret a decidir. Ara bé, si estem on estem no és gràcies a Mas, sinó a que milers i milers de persones van desbordar els carrers. I desbordant els carrers durant la Diada van desbordar, també, el marc constitucional que va néixer del franquisme. Només garantirem que hi hagi consulta si persisteixen les mobilitzacions al carrer.

Només garantirem que hi hagi consulta si persisteixen les mobilitzacions al carrer”

Quines diferències socials i econòmiques hi ha entre CiU i el PP?
Cap, al contrari. CiU és qui li marca la fulla de ruta al PP. És qui guanya les eleccions al novembre de 2010 i mostra el camí que després emprèn la dreta espanyola. Són manaires diferents, però gestors de la mateixa crisi amb receptes neoliberals i amb el mateix programa econòmic. De fet, la dreta espanyola i la dreta catalana utilitzen la independència per tapar la crisi.

Una de les conclusions que es pot extreure del 25-N és que el sobiranisme gira a l’esquerra. La CUP serà generosa o escèptica amb la resta formacions de l’esquerra?
La CUP ha de ser generosa. Però l’esquerra també ha de fer un reset. La llibertat política d’un poble no passa per la partitocràcia, sinó pel carrer.

La CUP és equidistant entre ERC i ICV-EUiA?
La unitat de les esquerres no és la suma d’ERC amb ICV i la CUP. En aquest país fa dos anys governaven les esquerres i s’aprovaven les primeres retallades i es gestionava la bombolla immobiliària. Hi ha partits d’esquerres que han governat com les dretes. Nosaltres vam trucar a l’aleshores conseller d’Interior, Joan Saura, per eliminar les pilotes de goma i no ens va fer ni cas. Si ens hem de trobar, parlem primer de perquè no ens hem trobat fins ara.

T’ho pregunto d’una altre manera. Amb qui faries una cervesa, Junqueras o Herrera?
Jo les cerveses les faig amb l’Ovidi. No tinc preferències. Tot el meu respecte per les bases d’ambdues formacions i, també, per les dues persones que em cites. Podria fer una cervesa amb tots dos. O tots tres, si comptem l’Ovidi.

Foto: Ana Inés Fernández

Foto: Ana Inés Fernández

Segons una enquesta interna el partit que més s’assembla a l’ideari de la CUP és, en un 39%, ERC; i un 31%, ICV-EUiA. En algun moment us va esperançar el Tripartit?
Som frontalment crítics. Per suposat que es poden salvar coses, però ens diuen que van fer escoles com si fos una conquesta. Es pengen unes medalles que no són medalles… Els paguem per això! Els hi podem fer molts retrets en matèria social, ambiental, d’aprofundiment democràtic… En vuit anys, quant ha canviat el país? L’esquerra no ha estat a l’altura i s’ha cregut el miratge del creixement econòmic il·limitat. Avui la democràcia no és el Parlament. Ho són els mercats financers, els lobbys de sempre i els poders fàctics.

Abans et parlava del tweet ‘piropo’ de Duran i Lleida. Forma part el líder l´’Unió dels ‘gàngsters amb corbata’ que denunciaves en el debat d’investidura?
Deia l’argentí Juan Gelman que els grans delinqüents tenen la virtut de no estar ni al lloc ni a l’hora del crim. És la tercera sentència condemnatòria a Unió en els últims deu anys per finançament il·legal. Ens confonen lingüísticament. Per tant, et diria que sí, Duran i Lleida entraria dins el sac dels ‘gàngsters amb corbata”. L’any 2000 va dir que si es demostrava el finançament il·legal del seu partit plegaria. Doncs ha quedat més que demostrat.

Duran i Lleida entraria dins el sac dels ‘gàngsters amb corbata’

Per què no hi ha un càstig en el vot en contra dels corruptes?
Un amic politòleg sempre em diu que la corrupció a les urnes només castiga l’esquerra. El votant de dreta confon el país amb un consell d’administració. Política i mercats responen a una lògica de porta giratòria. El 48% d’ex-ministres del PP i del PSOE estan col·locats en les direccions de les grans empreses espanyoles. És escandalós que la democràcia indulti fonamentalment polítics, banquers i policies.

Arribem a Barcelona. Vens de la Vila de Gràcia i treballes a Sants… Amb quin racó de la ciutat et quedes?
Amb el que queda de la Plaça del Diamant. Barcelona necessita ser ella mateixa i no el parc temàtic en què l’han convertit.

Quina és per tu la Barcelona real?
La rebel. Aquella que a la ‘Trini’ o a Nou Barris ha aconseguit via segrest línies d’autobusos que arribessin als barris més pobres i perifèrics, semàfors a base de conquestes socials o que ha fet la primera planificació sexual de les dones dels barris obrers. Reclamo la Barcelona de Huertas Claveria, la que s’ha fet a sí mateixa.

Què li cal a Barcelona?
Un canvi de model. Barcelona ha d’abandonar el model de fira. Tinc la sensació que només som figurants d’una ciutat que es comporta com un maltractador de dones: encantadora de portes enfora, cruel portes endins, i envia els seus joves a una nova onada migratòria. Jo mateix visc a Ripoll, sóc un exiliat de Barcelona. I no perquè ho vulgui. Formo part d’una generació econòmica que, malgrat tenir formació i haver fet carreres, mai no ha conegut l’estat del benestar ni ha superat el mileurisme, però que li pugen el preu d’anar en metro tres cops en dotze mesos.

Barcelona es comporta com un maltractador de dones: encantadora de portes enfora, cruel portes endins”

Estàs afiliat a…
La Intersindical de Catalunya. Tot i que també em genera confiança la CGT.

Què els hi ha passat, segons la CUP, als sindicats majoritaris com CCOO i UGT?
Són el sindicalisme de concertació. Només representen un segment de la classe obrera. Un segment que ha conegut la contractació fixa, la industria i l’estabilitat laboral. Nosaltres som classe obrera precaritzada que, aquests dos sindicats que, per cert, han signat la reforma de les pensions, no ens representen.

Ets periodista. Quins són els principals problemes de la professió?
Els seus consells d’administració. Els mitjans s’han convertit en empreses. Gramsci deia en un debat parlamentari, deia que un diari amb 800.000 lectors és un partit polític. La Vanguardia és un partit polític.

Què llegiries si no existís La Directa
Convocaria una assemblea per intentar fer La Directa.

Per tancar la xerrada. Un referent polític català.
Agust Gil Matamala, jurista i advocat. El seu pare va ser ‘maqui’ i li estic fent la seva biografia. Tancava la llista de la CUP.

I un d’internacional?
Rosa Parks, la dona negra que es va negar a aixecar-se de l’autobús el 1960.

Versió ampliada de l’entrevista publicada al diari Zona Sec el 15 de gener de 2013. Veure aquí

Permanent link to this article: http://www.jordimolina.com/la-dreta-espanyola-i-la-dreta-catalana-tapen-la-crisi-amb-la-independencia/