Català Castellano
TwitterFacebookFlickrLinkedIn

«

»

Print this Post

La Boca, entre la pobresa i el flaix

Els turistes envaeixen cada dia, a partir de les onze del matí, el pintoresc barri de la Boca. Les casetes amb façanes de metall pintades de colors vius serveixen de diana per als objectius Nikon dels visitants, repartits massivament entre Caminito i la Bombonera. Darrere de les parets de llauna, però, s’amaga la crua realitat d’un dels barris més castigats de Buenos Aires, una ciutat de contrastos on el sud abandera la cara amarga del glamour porteño.



Els elevats índexs d’atur, fracàs escolar i exclusió social reflecteixen la situació de pobresa que viu la zona sud de Buenos Aires. La Boca, tot i ser un dels barris més atractius per als visitants, no s’escapa d’aquesta alarmant estadística. Segons alerten les organitzacions no governamentals –insisteixen que cal desconfiar de l’Institut Nacional d’Estadística i Censos (INDEC)- més de la meitat de la població de la Boca viu per sota del llindar de pobresa. “No sempre va ser així”, assenyala el professor d’història Héctor Yúnez. Abans que la febre groga colpegés la capital argentina, en la segona meitat del segle XIX, eren les classes benestants les que poblaven el sud de la ciutat. No obstant això, la proximitat al Riu Matanza -més conegut com El Riachuelo- principal punt d’infecció del virus, va provocar un èxode massiu de la burgesia al nord. Les seves casernes van quedar buides i ràpidament es van omplir d’immigrants, la majoria espanyols i italians, que van dividir aquests grans edificis en petits apartaments de pocs metres quadrats, els anomenats conventillos on, a dia d’avui, malviuen famílies senceres. Paradoxalment, les façanes de metall d’aquestes barraques són avui el principal atractiu turístic.

A uns metres de Caminito, un nen juga al carrer a l’esport rei de l’Argentina (J.Molina)

Molts porteños alerten del risc que suposa passejar per la Boca, sobretot si es pretén recórrer els carrers allunyats de Caminito, icona turística per excel·lència. Ara bé, més enllà de les necessàries precaucions que s’han de prendre en qualsevol visita, són les iniciatives socials el reclam més apassionant que es desprèn d’aquest històric barri. Precisament aquesta és l’essència de la seva figura més representativa, el pintor Quinquela Martín (1890-1977), artífex del teixit assistencial del que avui gaudeix la Boca. “Li devem molt a Quinquela”, explica Estela Suárez, treballadora social de la Fundación para el Bienestar de la Gente (Hernandarias 694), on cada dia hi passen entre 150 i 200 nens en edat de primària per alimentar-se. “Oferim un dinar reforçat ja que alguns d’ells viuen en famílies que no tenen ni per sopar”, explica la seva companya Carolina Brizuela, una de les deu treballadores de la Fundació Social, al marge d’una xarxa de voluntaris que imparteixen classes de reforç i d’un equip de psicòlegs que aborda problemàtiques de conducta o violència. Malauradament, més de la meitat dels projectes presentats a les institucions són denegats per falta, segons fonts governamentals, de fons.

El cartró com a mitjà de vida
Entre el caos del trànsit de la Boca i els gossos passejant mig coixos pels carrers s’obren pas carros arrossegats per cavalls. Del seu interior, salten a cada cantonada nens a la caça de qualsevol tipus de cartró. Són els anomenats cartoneros, que es guanyen la vida amb la venda d’aquest material. Es tracta d’un ofici de subsistència molt estès a tota la ciutat, principalment en aquells barris de major producció publicitària, però és en la senzillesa de la Boca, on es pot trobar un dels seus compradors més fidels i entranyables: la cooperativa Eloisa la Cartonera (Aristóbulo Del Valle, 666).

Un home i un infant, tots dos cartoneros, al peu de la Bombonera (J.Molina)

Vuit treballadors, amb escàs suport de les institucions, dediquen el seu temps a transformar aquesta matèria primera en llibres. “Alguns editorials que simpatitzen amb la nostra funció ens presten textos, els imprimim i els adornem amb portades de cartró, fetes per nosaltres”, explica una orgullosa Miriam mentre acaba un encàrrec per a una exposició. Cada paquet de cartró es paga a 25 centaus i al dia poden arribar a comprar desenes de capses que permeten un sou ínfim però vital per als cartoneros. “Sense col·laboració privada, no existiríem”, afegeix en Quimi, company de la Miriam, que presumeix de ser l’autor d’alguns dels llibres que ell mateix adorna. La manca de suport públic que denuncia l’associació s’ha d’emmarcar en un context polític de tensió en què la gestió kirchnerista viu una important onada de rebuig. Una gran part de la societat, que el recent 8 de novembre va aplegar desenes de milers de persones als carrers de la capital, considera populista el mètode de contractació social d’un govern que, com les corrents peronistes —salvant les distàncies—  desperta odis i passions.

L’embrió de la iniciativa de La Cartonera és Santiago Vera, més conegut pel seu pseudònim Washington Cucurto, que va passar de ser treballador del Carrefour a un premiat novel·lista impulsor del realismo atolondrado, estil narratiu sensible a les problemàtiques socials. Un company de feina li va obrir les portes al món de la lectura i en poques setmanes es va convertir en un devorador de literatura. A la sortida de la feina corria cap a la biblioteca i no sortia fins que el feien fora. “Allà podia saltar d’un autor a un altre, tenia el món davant meu”, explica Cucurto en una entrevista recent a La Mañana de Neuquén.

Recull d’imatges de l’Esloisa la Cartonera. A la dreta, Míriam i Quimi preparen un encàrrec (J.Molina)

Art per a tots
Els índexs de fracàs escolar a la Boca estan molt per sobre de zones benestants com Palermo, Recoleta o el centre de la ciutat. Per aquest motiu la Fundació Proa (Av. Pedro de Mendoza 1929) va escollir, fa deu anys, aquesta porció de Capital Federal per posar les bases del seu projecte cultural. Andrés Herrera, el responsable de premsa, relata el repte que ha significat per a l’entitat traçar un circuit de mostres en aquesta zona. “Posem en circulació exposicions de primer nivell per apropar el millor de l’art i la cultura al barri”. L’excel·lència de les mostres de Proa dignifica un barri en què els veïns difícilment són consumidors d’art i les visites guiades per a escoles de la zona pretenen despertar la sensibilitat i la curiositat per la creació dels joves.

Aquesta és part de l’altra cara de la Boca. Coneguda al món sencer per ser el bressol del futbol argentí i castigada durament pels estereotips de perillositat que circulen per Buenos Aires, que emboiren la tasca humana que hi ha al darrere. Una tasca que recull el llegat d’Evita Peron, la dona que va canviar el concepte de caritat pel de justícia social a l’Argentina, tot i les contradiccions del peronisme. Segurament, potser la màgia de la Boca d’avui s’hagi de buscar lluny del recorregut del bus turístic i deixar-se seduir, com sol passar, per la solidaritat que existeix en els racons més humils.

 

Reportatge publicat al setmanari La Directa -versió PDF, aquí-.

Permanent link to this article: http://www.jordimolina.com/la-boca-entre-la-pobresa-i-el-flaix/