Català Castellano
TwitterFacebookFlickrLinkedIn

«

»

Print this Post

El més calent encara és a l’aigüera

La nit del set gener de 1995 vaig mirar els meus pares amb incredulitat. Tenia un nus a la gola, mal de panxa i fredor a les mans. Nou anys és una edat massa tendre per veure el Madrid de Valdano, Zamorano i companyia trepitjar amb cruesa un Dream Team en plena decadència. El resultat, 5-0, replicava amb efecte boomerang la maneta que, un any abans, havia endossat als blancs el Barça de Cruyff al Camp Nou.

Aquella sensació amarga em va sacsejar de nou ahir a la nit, en topar amb els ulls dels nens que m’envoltaven al bar de capçalera on, darrerament, veig els partits del Barça. Evocaven una mena de tristesa que, per un moment, et fa perdre el món de vista i permet que la bogeria del futbol ocupi durant uns instants un lloc preferent en la teva vida.

Iván Zamorano, botxí del Barça en la golejada del 95. A la dreta, CR7, ahir.

Iván Zamorano, botxí del Barça en la golejada del 95. A la dreta, CR7, ahir.

El Madrid va saber imposar el millor escenari per lluir les seves armes, ahir letals. L’arbitratge no va ser determinant. Ni tampoc el joc del rival va ser excessivament destraler, com en d’altres ocasions. Ni tant sols la bengala vergonyant que cremava a la grada provenia de l’afecció merengue, com es va precipitar en pronosticar TV3. No hi ha excuses. El K.O de la Copa és dolorós perquè, per primer cop en els darrers anys, el Madrid va superar el Barça amb un resultat ampli. Amb certa facilitat.

Cal salvar distàncies i, en cap cas, comparar el trist declivi d’aquell mític equip amb l’actual situació privilegiada que viu el club. La maquinària blanca, institucional i mediàtica, té pressa per fer realitat el somni de la fi de cicle blaugrana. I  és precisament aquesta precipitació la confirmació més clara de l’hegemonia del Barça, sobretot pel que fa al model de club que defensa. A més, la Copa no salva la temporada del Madrid, encaparrat en la Décima.

Tot el que es guanyi aquest any tindrà un valor afegit immens tenint en compte que la malaltia de Tito Vilanova ha condicionat el treball i l’ànim de l’equip. Possiblement el repte d’aquesta temporada rau en convertir aquesta circumstància atípica en el principal argument de la nostra motivació. Ens hem de retrobar amb nosaltres mateixos i ho hem de fer sense la figura de l’entrenador.

Ahir també jugaven nou de la casa en l’onze inicial. Dissabte competirem de nou contra el Madrid i, la setmana vinent, contra el Milan. Dos equips d’un potencial monstruós. I ho farem, com a  mínim, amb nou jugadors de la Masia sobre el terreny de joc. Sense especulacions, amb humilitat. Recordant que no hem seduït el món només per tots els títols que hem guanyat, sinó per com ho hem fet. No perdem la memòria tant ràpid i no retirem mai la confiança al millor Barça de tots els temps. El més calent encara és a l’aigüera.

Permanent link to this article: http://www.jordimolina.com/el-mes-calent-encara-es-a-laiguera/