Català Castellano
TwitterFacebookFlickrLinkedIn

«

»

Print this Post

“Difícilment es poden fer coses al Congrés si la societat no bull”

Entrevista a Joan Coscubiela (@jcoscu), diputat per ICV-EUiA al Congrés dels Diputats

molina_jordi / Madrid. Fa un any i mig que una veu acostumada als mítings sindicals ressona amb força entre les parets del Congrés del Diputats. És la del representant d’ICV-EUiA, Joan Coscubiela (Barcelona, 1954), un dels  puntals del grup Izquierda Plural. L’ex secretari de CCOO de Catalunya carrega contra “l’arrogància” que pràctica el Partit Popular envers la resta de formacions i lamenta l’anquilosament de les dinàmiques congressuals. Per trencar la litúrgia del bipartidisme, crida als moviments socials a combinar la seva acció al carrer amb la presència a les institucions, “com mana l’herència del PSUC”.

Les dinàmiques de treball del Congrés són tan feixugues com semblen?
Passem moltes hores discutint, però els debats importants passen ràpid pràcticament sense poder aprofundir. Sincerament, no esperava un grau tan elevat de litúrgia i anquilosament d’uns processos de debat basats en la rutina. I la rutina ho mata tot, inclòs les millors intencions. Ara bé, el que ha sobrepassat totes les meves previsions és la manca de respecte cap a la resta de partits amb què es comporta el PP. Confonen la majoria absoluta amb l’absolutisme.

Després d’un any i mig com a polític, què creus que s’hi pot fer des de dins?
Des que sóc al Congrés, les expressions que més he sentit són de l’estil: “así se hacen las cosas”, “este es el precedente”, o bé “¿qué se ha creido el nuevo?”. Tot plegat reflexa la profunditat d’aquesta rigidesa. Nosaltres hem proposat un canvi en el reglament, però no hi ha voluntat política per dur-lo a terme.

Mentrestant, la desafecció creix.
Sí, però els motius de la desafecció tenen una naturalesa complexa. Fins i tot en una època de gran deslegitimació de la política –segurament la més important des de la transició— és el moment en què més col·lectius han decidit complementar la seva lluita al carrer amb una presència a les institucions. A Espanya, a Catalunya i també a Itàlia. Beppe Grillo, del moviment 5 estrelles, ha fet una recomanació als moviments socials espanyols dient-los que la lluita està molt bé, però cal irrompre a les institucions.

També és el cas de la CUP. Com us afecta políticament el seu salt al Parlament?
És una bona notícia. Durant molt de temps havien defensat que la lluita al carrer era incompatible amb estar a les institucions. El pas que han donat és un element de normalització. Podríem dir que ara ens diferenciem menys. Fins ara, es considerava que els que estàvem a les institucions no defensàvem bé els interessos de la gent. Penso, sincerament, que ICV-EUiA sempre ha estat als dos llocs. Aquesta és una de les grans herències del PSUC.

La crisi també ha activat la resistència organitzada al carrer. Com viu aquest procés el teu grup?
Una de les poques coses més positives d’aquest període de crisis tan bèstia és que la ciutadania i les organitzacions socials han aconseguit aguantar nivells importants de mobilització. S’han fet tres vagues generals convocades pels sindicats en moments molt difícils. I, a banda, s’han produït fenòmens com el 15M i l’activisme de la PAH. Aquest últim, des del meu punt de vista, és un espai imprescindible que combina la lluita i l’acompanyament, amb el plantejament d’alternatives. Difícilment es poden fer coses al Congrés si la societat no bull. Ara bé, els moviments socials també tenen els seus límits. Per això és molt important tenir a les institucions gent que alci la veu en nom de les seves reivindicacions.

Com fer-ho sense que alguns sectors us acusin d’aprofitar-vos-en?
Des de l’autonomia i el respecte de tothom. Una de les coses de les que em sento més orgullós és d’haver contribuït a que el debat sobre els desnonaments hagi estat present durant tota la legislatura i que ningú m’hagi pogut dir que he instrumentalitzat o manipulat aquest moviment.

L’activisme social s’ha enfortit, però la desafecció també afecta a organitzacions com CCOO i UGT…
Evidentment, no hi ha cap organització social i política que no pateixi la impotència davant la dictadura dels mercats. Quan hi ha un context d’atur d’aquesta naturalesa, organitzar i representar els que estan exclosos de la relació laboral és molt difícil. Això està passant a al conjunt de l’estat, a Catalunya i a tot el món. I no només a CCOO o UGT. El sindicalisme és un espai d’organització de la gent als centres de treball. Quan la gent no passa pels centres de treball perquè no la contracten, o hi passa una, dues o tres setmanes, l’organització és molt difícil. Hi ha dificultats objectives, però en cap cas voluntat de no representar els col·lectius més exclosos. De fet, en algunes ocasions, sindicats que apareixen com més radicals a la pràctica són molt més corporatius.

Fa uns anys, deies en una entrevista que la història reconeixeria a CCOO la tasca de cohesió social que havia fet a Catalunya. Se li ha reconegut?
Com que vaig referir-me a la història, suposo que encara cal esperar. Existeixen reconeixements implícits, però no suficientment explícits. Aquests dies, per exemple, hem vist un reportatge a TV3 sobre l’empresonament de Pujol. A mi no em sembla malament que es faci un treball d’aquest tipus, però estaria bé que algun dia es reconeguin dues grans aportacions del moviment obrer i, concretament, de CCOO. La primera, sense la seva lluita no hagués estat possible vèncer les resistències continuistes de la dictadura. I la segona, cal que es posi en valor el treball que van fer molts dirigents de CCOO per evitar una fractura en la societat catalana en funció del lloc d’origen de la parla.

Què et va semblar el documental?
Encara no l’he vist i, per tant, he de ser prudent. Però és evident que a Catalunya hi ha sectors que estan fent una relectura de la nostra història. És freqüent trobar-te adolescents i joves que estan convençuts que la Guerra Civil va ser una guerra entre catalans i espanyols, enlloc de republicans i feixistes. No podem oblidar que el bàndol feixista era molt important a Catalunya i que hi va haver molts catalans a la División Azul. El nacionalisme conservador català nega el conflicte social per fer-nos creure que l’únic conflicte que hi ha a la societat és un conflicte entre Catalunya i Espanya. La qual cosa és una barbaritat des d’un punt de vista històric.

El grup d’Izquierda Plural proposa el 18 de juliol com un dia d’homenatge a les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura. En aquest punt us heu trobat amb la majoria dels partits, també amb CiU.
Hi ha una línia divisòria entre el PP i la resta de grups en aquesta qüestió. El PP s’hi oposa frontalment, i UPyD s’absté. Això no exclou que en moltes ocasions la dreta espanyola i catalana vagin de la mà. No hem d’oblidar que CiU va votar a favor de la reforma laboral i fins i tot encara la reivindica. Les polítiques fiscals del PP sempre han tingut el vot favorable, o inclòs l’impuls, de CiU.

En el procés de debat sobre la LOMCE, insinues que PP i CiU (veure vídeo) no estan, en realitat, tant lluny.
El President Mas i CiU tenen raó quan alerten que el intents de fracturar el model d’escola catalana són certs. I, en aquest sentit, hi ha d’haver la màxima cohesió possible entre les formacions catalanes. Ara bé, hi ha pràctiques de la política educativa de CiU que s’assemblen bastant a les del PP. Per exemple, les que tenen que veure amb els concerts de les escoles d’elit. En una i altra banda existeix el mateix punt de vista sobre el concepte de l’excel·lència, que menysprea les diferències socials, personals i familiars dels alumnes. CiU i PP plantegen que l’oferta educativa de la concertada i la pública han de jugar en les mateixes condicions i no que una ha de ser subsidiària i complementària de l’altra.

S’està entenent des de Madrid el procés del dret a decidir que està fent Catalunya?
Madrid, com Espanya i Catalunya, són realitats molt plurals. En general, els sectors democràtics propers a l’esquerra tenen assumit el dret a decidir, una altra cosa és que sigui més o menys difícil articular-lo políticament. El nostre grup, en els propers dies, presentarà una proposta conjunta sobre aquest tema que cohesionarà el nostre paper en aquest debat.

Com l’estàs vivint personalment?
Hi ha diversos sectors a Espanya, però també a Catalunya, als que interessa una identificació del dret a decidir amb la independència. I no estem treballant per la independència, sinó per un dret de radicalitat democràtica com ho és el fet que els catalans puguem decidir quina relació volem amb els ciutadans de l’estat espanyol. A massa gent li va bé que sigui un debat irracional, basat en el fetge i el cor. L’eix nacional és important, però no és l’únic. ERC també està col·laborant en què poc a poc les problemàtiques socials, de classe, desapareguin com a categoria política. Penso que situar el debat en un únic sentit ens treu força. A Catalunya només hem avançat quan hi ha hagut consensos amplis.

En termes de comunicació verbal i no verbal, no hauria de ser el mateix una intervenció al Congrés que un míting sindical. Tu t’expresses igual ara a la tribuna d’oradors, que fa uns anys a la plaça Sant Jaume per l’1 de maig.
 Al Congrés em comunico de la mateixa manera que ho faig a la resta d’espais de la meva vida: amb naturalitat. Sinó, no sabria fer-ho. La contundència està present, però miro que vagi acompanyada de rigor. Això m’ha portat alguna dificultat. Existeix un mena de metallenguatge parlamentari que jo desconeixia. A alguns diputats els sorprèn que digui mentida a la mentida o espoli a l’espoli.

Ets el diputat més actiu a la xarxa social Twitter. És la teva vàlvula d’escapament?
No, la meva vàlvula d’escapament és corre. Corro tots els matins i amb això expulso la mala llet. El Twitter em serveix per vèncer els obstacles que tenim les forces petites. No podem marcar una agenda que sempre ens ve marcada i, fem el què fem, mai som titular de primera pàgina d’alguns diaris. A més, l’utilitzo per saber què està passat, m’arriba documentació que m’ajuda a treballar i tinc l’última hora de totes les accions ciutadanes, per exemple. Però sempre cal relativitzar-ho tot. Si te’l creus massa ets pot autoenganyar.

Entrevista publicada al diari IntocableDigital, veure aquí

Permanent link to this article: http://www.jordimolina.com/dificilment-es-poden-fer-coses-al-congres-si-la-societat-no-bull/