Català Castellano
TwitterFacebookFlickrLinkedIn

Blog

La Boca, entre la pobresa i el flaix

11 - 20 - 2012

Els turistes envaeixen cada dia, a partir de les onze del matí, el pintoresc barri de la Boca. Les casetes amb façanes de metall pintades de colors vius serveixen de diana per als objectius Nikon dels visitants, repartits massivament entre Caminito i la Bombonera. Darrere de les parets de llauna, però, s’amaga la crua realitat d’un dels barris més castigats de Buenos Aires, una ciutat de contrastos on el sud abandera la cara amarga del glamour porteño.



Els elevats índexs d’atur, fracàs escolar i exclusió social reflecteixen la situació de pobresa que viu la zona sud de Buenos Aires. La Boca, tot i ser un dels barris més atractius per als visitants, no s’escapa d’aquesta alarmant estadística. Segons alerten les organitzacions no governamentals –insisteixen que cal desconfiar de l’Institut Nacional d’Estadística i Censos (INDEC)- més de la meitat de la població de la Boca viu per sota del llindar de pobresa. “No sempre va ser així”, assenyala el professor d’història Héctor Yúnez. Abans que la febre groga colpegés la capital argentina, en la segona meitat del segle XIX, eren les classes benestants les que poblaven el sud de la ciutat. No obstant això, la proximitat al Riu Matanza -més conegut com El Riachuelo- principal punt d’infecció del virus, va provocar un èxode massiu de la burgesia al nord. Les seves casernes van quedar buides i ràpidament es van omplir d’immigrants, la majoria espanyols i italians, que van dividir aquests grans edificis en petits apartaments de pocs metres quadrats, els anomenats conventillos on, a dia d’avui, malviuen famílies senceres. Paradoxalment, les façanes de metall d’aquestes barraques són avui el principal atractiu turístic.

A uns metres de Caminito, un nen juga al carrer a l’esport rei de l’Argentina (J.Molina)

Molts porteños alerten del risc que suposa passejar per la Boca, sobretot si es pretén recórrer els carrers allunyats de Caminito, icona turística per excel·lència. Ara bé, més enllà de les necessàries precaucions que s’han de prendre en qualsevol visita, són les iniciatives socials el reclam més apassionant que es desprèn d’aquest històric barri. Precisament aquesta és l’essència de la seva figura més representativa, el pintor Quinquela Martín (1890-1977), artífex del teixit assistencial del que avui gaudeix la Boca. “Li devem molt a Quinquela”, explica Estela Suárez, treballadora social de la Fundación para el Bienestar de la Gente (Hernandarias 694), on cada dia hi passen entre 150 i 200 nens en edat de primària per alimentar-se. “Oferim un dinar reforçat ja que alguns d’ells viuen en famílies que no tenen ni per sopar”, explica la seva companya Carolina Brizuela, una de les deu treballadores de la Fundació Social, al marge d’una xarxa de voluntaris que imparteixen classes de reforç i d’un equip de psicòlegs que aborda problemàtiques de conducta o violència. Malauradament, més de la meitat dels projectes presentats a les institucions són denegats per falta, segons fonts governamentals, de fons.

El cartró com a mitjà de vida
Entre el caos del trànsit de la Boca i els gossos passejant mig coixos pels carrers s’obren pas carros arrossegats per cavalls. Del seu interior, salten a cada cantonada nens a la caça de qualsevol tipus de cartró. Són els anomenats cartoneros, que es guanyen la vida amb la venda d’aquest material. Es tracta d’un ofici de subsistència molt estès a tota la ciutat, principalment en aquells barris de major producció publicitària, però és en la senzillesa de la Boca, on es pot trobar un dels seus compradors més fidels i entranyables: la cooperativa Eloisa la Cartonera (Aristóbulo Del Valle, 666).

Un home i un infant, tots dos cartoneros, al peu de la Bombonera (J.Molina)

Vuit treballadors, amb escàs suport de les institucions, dediquen el seu temps a transformar aquesta matèria primera en llibres. “Alguns editorials que simpatitzen amb la nostra funció ens presten textos, els imprimim i els adornem amb portades de cartró, fetes per nosaltres”, explica una orgullosa Miriam mentre acaba un encàrrec per a una exposició. Cada paquet de cartró es paga a 25 centaus i al dia poden arribar a comprar desenes de capses que permeten un sou ínfim però vital per als cartoneros. “Sense col·laboració privada, no existiríem”, afegeix en Quimi, company de la Miriam, que presumeix de ser l’autor d’alguns dels llibres que ell mateix adorna. La manca de suport públic que denuncia l’associació s’ha d’emmarcar en un context polític de tensió en què la gestió kirchnerista viu una important onada de rebuig. Una gran part de la societat, que el recent 8 de novembre va aplegar desenes de milers de persones als carrers de la capital, considera populista el mètode de contractació social d’un govern que, com les corrents peronistes —salvant les distàncies—  desperta odis i passions.

L’embrió de la iniciativa de La Cartonera és Santiago Vera, més conegut pel seu pseudònim Washington Cucurto, que va passar de ser treballador del Carrefour a un premiat novel·lista impulsor del realismo atolondrado, estil narratiu sensible a les problemàtiques socials. Un company de feina li va obrir les portes al món de la lectura i en poques setmanes es va convertir en un devorador de literatura. A la sortida de la feina corria cap a la biblioteca i no sortia fins que el feien fora. “Allà podia saltar d’un autor a un altre, tenia el món davant meu”, explica Cucurto en una entrevista recent a La Mañana de Neuquén.

Recull d’imatges de l’Esloisa la Cartonera. A la dreta, Míriam i Quimi preparen un encàrrec (J.Molina)

Art per a tots
Els índexs de fracàs escolar a la Boca estan molt per sobre de zones benestants com Palermo, Recoleta o el centre de la ciutat. Per aquest motiu la Fundació Proa (Av. Pedro de Mendoza 1929) va escollir, fa deu anys, aquesta porció de Capital Federal per posar les bases del seu projecte cultural. Andrés Herrera, el responsable de premsa, relata el repte que ha significat per a l’entitat traçar un circuit de mostres en aquesta zona. “Posem en circulació exposicions de primer nivell per apropar el millor de l’art i la cultura al barri”. L’excel·lència de les mostres de Proa dignifica un barri en què els veïns difícilment són consumidors d’art i les visites guiades per a escoles de la zona pretenen despertar la sensibilitat i la curiositat per la creació dels joves.

Aquesta és part de l’altra cara de la Boca. Coneguda al món sencer per ser el bressol del futbol argentí i castigada durament pels estereotips de perillositat que circulen per Buenos Aires, que emboiren la tasca humana que hi ha al darrere. Una tasca que recull el llegat d’Evita Peron, la dona que va canviar el concepte de caritat pel de justícia social a l’Argentina, tot i les contradiccions del peronisme. Segurament, potser la màgia de la Boca d’avui s’hagi de buscar lluny del recorregut del bus turístic i deixar-se seduir, com sol passar, per la solidaritat que existeix en els racons més humils.

 

Reportatge publicat al setmanari La Directa -versió PDF, aquí-.

Independència i hipocresia

09 - 11 - 2012

Parlar de xifres en una manifestació és arriscat perquè a hores d’ara no hi ha cap sistema més o menys homologat i fiable com per mesurar els participants de qualsevol convocatòria. El què és evident, fossin un milió o un milió i mig les persones que van omplir el centre de Barcelona l’11-S en la manifestació independentista, és que la Diada d’enguany marca un abans i un després en la vida nacional de Catalunya.

La societat civil catalana ha respost amb contundència a la crida de l’Assemblea Nacional de Catalunya —al barri hi tenim una porció amb la plataforma Poble-sec per la Independència— i ha interpel·lat els partits polítics, que s’hauran de posicionar, vulguin o no, en relació a aquest punt. Després de 150 anys el catalanisme polític, encaparrat en trobar l’encaix de Catalunya amb Espanya, sembla superat per l’anhel sobiranista, que ha multiplicat simpaties.

Poc ha tardat el Govern de la Generalitat a convertir en determinació –de moment només són paraules– el que fins ara havia estat una calculadíssima ambigüitat en l’eix nacional. Mas diu “plena sobirania” on fins ara deia “pacte fiscal”. Diu el Govern que pren nota. I cal lamentar, en una societat democràtica, que el poder només prengui nota d’allò que li convé. Sobretot perquè encara és hora que prengui nota de la gentada que va nodrir el 15-M, de la vaga general del 29-F o de les successives concentracions dels treballadors públics de la Sanitat i l’Educació. Un seguit de protestes que, sense el suport institucional del país ni dels mitjans de comunicació, van ser del tot notables i només van rebre la indiferència del Govern.

Serem independents si ho volem ser. Però no ens hi durà un Govern hipòcrita, que ha convidat al PP a prendre part de la vida institucional de Catalunya i que ha permès —de vegades amb suports explícits i d’altres amb silencis còmplices amb el PP— amnisties fiscal als grans capitals o reformes laborals perverses.  Volem ser independents, però també ho volem ser de la corrupció, de la repressió policial i de les retallades. I en això el nostre Govern és tant sospitós com els dels nostres veïns.

Un dels infinits moments de la mani de l’11 de setembre. (J.Molina)

Article publicat com Editorial al diari Zona Sec

Desmemòria històrica

01 - 17 - 2012

L’any 2008, el programa 59 Segons de TVE, aleshores conduit per la incisiva periodista Ana Pastor, va reunir Manuel Fraga Iribarne i Santiago Carrillo en el mateix plató. El cara a cara entre el ministre de Franco i el líder comunista va eclipsar els altres dos convidats, Iñaki Anasagasti i Rodríguez Ibarra, i va deixar declaracions que retraten perfectament les dues Espanyes i les mentalitats antagòniques que representen. Amb motiu de la mort de Fraga, el canal 24h de la televisió pública espanyola ha tornat a emetre aquell revelador programa. Recomanable per a tota la família, sobretot  en el minut 1.05 del vídeo.

Fraga era fins ara l’enllaç més clar entre el PP i el franquisme. El passat irremediablement tacat de sang de la seva figura ubiquen Fraga a l’extrem més fosc del seu partit, que ell mateix va fundar. Les penes de mort signades sota la seva passivitat i posterior justificació, les brutals repressions dels manifestants (cas Gasteiz) o els seus habituals tics autoritaris fan que costi d’acceptar que aquest personatge hagi marxat impune, sense trepitjar un tribunal. Si gratem una mica l’hemeroteca, hi ha moltes declaracions que fan venir mal de panxa: “A certa gent, jo no l’afusellava. L’haurien de penjar pels collons”.

Aquest és, també, Manuel Fraga. Un home contundent en les formes i irreductible en els seus pensaments. Que mai va renegar d’haver format part del Règim. El mateix personatge que, quan li preguntaven pel passat, per la memòria històrica o per la dignitat i justícia de les víctimes del franquisme o bé feia fora el periodista de la sala, o bé deia que calia mirar el futur i oblidar el passat.

És precisament el camí de l’oblit el que sempre ha pregonat la dreta espanyola. Emparats en una transició coixa i en un pacte constitucional incomplet, i que avui resulta profundament indecent que no s’hagi revisat, el Partit Popular sempre ha apostat per acusar de remoure ferides a tot aquell que volia, precisament, curar-les. Espanya tindria una dreta molt més moderna, europea i civilitzada si, més enllà d’haver escenificat un trencament real amb el franquisme –la qual cosa no ha passat– hagués liderat, o com a mínim respectat, un procés de reparació dels mals d’una dictadura militar que semblen haver oblidat.

No em pot sorprendre, ni tan sols molestar, que un home com Fraga, amb unes vivències i unes conviccions enquistades en tots i cada un dels cromosomes del seu ADN, mai fes una rectificació expressa de la seva vinculació amb el Règim. El que em sembla indignant i revelador és que no ho hagi fet encara el partit que avui governa Espanya i que aquests dies haguem de sentir lloances a un membre d’aquell Estat imposat. Precisament el PP, que s’ha penjat totes les medalles del món en la persecució del terrorisme d’ETA, hauria de condemnar els 40 anys de terrorisme d’Estat del qual són i seran còmplices fins que no diguin el contrari.

Fraga, per més que ens el venguin com al salvador de la pàtria, pot ser exemple de moltes coses, però no de democràcia. I molt menys de llibertat. Si ens volen donar exemples de llibertat, hi ha on elegir: Miguel Nuñez, Garcia Lorca, Lluis Companys, Salvador Puig Antich… La llista és llarga. La democràcia i la llibertat, avui patrimoni de tots, les hem de dedicar a ells i als milers de persones anònimes que van viure la cruesa de la dictadura. Herois silenciosos que avui ja no hi són i que les seves vídues, fills i nets recorden. Falten herois a les institucions i sobra molta pólvora a les parets de la ciutat.

Article d’opinió publicat a Eldebat.cat -veure aquí- arran de la mort de Manuel Fraga.  L’Associació Catalana d’Expresos Polítics també va publicar l’article, prèvia petició, pel seu butlletí mensual -veure aquí-.

El bipartidisme, un repte que cal superar

11 - 7 - 2011

No hi ha hagut sorpreses. Cap comentari sobre els dèficits de la democràcia. I, per suposat, cap proposta de com millorar la participació de la ciutadania en la presa de decisions. Cap clatellada als vergonyosos casos de corrupció, que esquitxen les dues trinxeres per igual. Cap menció, com és habitual en l’Espanya monocolor, a la pluralitat de l’Estat. Ni a Catalunya. Ni a l’Estatut i, ni molt menys, al dret a decidir. Tampoc cap menció a les reivindicacions del 15-M. Ni cap al·lusió al procés de pau que s’inicia al poble basc i el paper emergent de l’esquerra abertzale. I el que és més revelador, cap senyal d’autocrítica dirigida a la còmode bombolla en què viuen immerses les classes dirigents, hipotecades i estèrils davant el poder dels mercats, la banca i els monopolis internacionals. Cap símptoma de reacció ni aire fresc. “Más de lo mismo”.

Rubalcaba ha retret al seu rival tot allò que el PSOE no ha estat capaç de fer en els darrers anys de legislatura. I és que la tasca del candidat socialista de desmarcar-se d’un Govern del que ha estat vice-president i que ha seguit, en masses ocasions, un guió contrari al seu propi programa era del tot surrealista. Les poques gotes de credibilitat: la defensa dels matrimonis homosexuals –on el PSOE sí que es va mullar– i en la lleialtat en la política antiterrorista, un dels pocs capítols d’enteniment entre tots dos aspirants. L’error, dirigir-se a Rajoy més com a futur president que no pas com a rival polític. El peix està venut i això pesa en el subconscient de Rubalcaba.

Per la seva part, Rajoy ha callat tot allò que pensa fer el PP. I el verb “fer” per a la dreta i en època de crisi vol dir “retallar”. Catalunya -com València, Madrid o Castella la Manxa- és un bon exemple del que passarà a tota Espanya quan el PP s’instal·li al poder. Rajoy ha parlat sense precisió, amb obvietats i amb arguments puerils més propers al retret que a l’originalitat. La seva mirada inquietant i les seves confusions amb el nom del seu contrincant –s’ha referit a Rubalcaba com Rodríguez Rubalcaba- les notes més distretes del discurs previsible d’un líder massa moderat per la claca dura i intereconòmica dels populars.

En el cos a cos i en clau essencialment analítica no hi ha res a dir. Rubalcaba és més hàbil, més murri i més incisiu que Rajoy que, aquest cop, ha sabut aguantar les mossegades del seu rival amb la prudència que li han manat els seus assessors, conscients de que la partida està guanyada. Els cinc milions d’aturats sota paraigües socialista no hi ha campanya que ho arregli. I els populars no han hagut d’arriscar. Aquest cop no calia invocar cap nena –la niña de Rajoy– que pogués carregar la munició del POSE.

En definitiva, els dos grans partits a nivell estatal naveguen en un mar diferent que la majoria dels mortals. Segueixen anomenant “crisi” el que és, sense cap mena de dubte, el primer avís de l’obsolescència d’un sistema desigual i pervers. La sensació és d’impotència. Impotència en veure com el sacrifici de molta gent que va morir per la democràcia se’n va a norris per uns dirigents –la majoria– més preocupats per les butaques del Congrés que pels joves aturats, desapareguts en tot el debat. Superar el bipartidisme espanyol i la necessitat d’incloure noves tonalitats en el mapa polític és avui un dels grans reptes de la ciutadania, que està parlant al carrer i que també ho ha de fer a les urnes.

Article d’opinió publicat a Eldebat.cat -veure aquí- arran del debat entre Rajoy i Rubalcaba el passat 7 de novembre

Respectar la diferència

11 - 2 - 2010

Un dels reporters més llegits a les facultats de periodisme és el polonès Ryszard Kapuscinski, que es va passar mitja vida fent cròniques arreu del món, sovint en terreny hostil. Ell deia que “l’encontre amb l’altre, amb éssers humans diferents, constitueix des de sempre l’experiència fonamental i universal de la nostra espècie”.

 

Tanmateix, el tractament informatiu de la multiculturalitat és un dels temes pendents i, segurament, un dels reptes més exigents del periodisme. Comunicar la diferència es un procés complicat que requereix la voluntat d’interacció i, especialment, la superació de perjudicis i estereotips. Com explica la mediadora intercultural, Aura Trifu, “indicar la nacionalitat o el color en la delinqüència quan es publica una notícia provoca desconfiança a la gent, en canvi destacar les qualitats positives de les persones o donar coneixement sobre allò que uneix les diferents cultures, facilita la interacció”.

 

Sense anar més lluny, a Barcelona és més habitual sentir parlar “d’immigrats” que de “persones”, així com de “guetos”, enlloc de “barris empobrits”. Tot un seguit d’hàbits periodístics que, a vegades per la manca de temps en les redaccions o, d’altres, per desconeixença, no contribueixen a generar espais de reflexió positiva i d’enteniment entre veïns i provoquen rebuig o confusió davant la diferència en la societat receptora.

 

De fet, és la por la que ens demana la construcció d’estereotips, com explica l’antropòleg Rafael Crespo, que aquest mes ha parlat amb el diari a l’espai de l’entrevista. Amb els estereotips, però, estem fent un exercici de simplificació d’una realitat immensament diversa. L’Àfrica negre, per exemple, és el continent més ric, més heterogeni i més enigmàtic que hi ha, però tanmateix sovint ens hi referim com si fos un país homogeni. I els mitjans de comunicació hem de mirar en no caure ens aquest tipus de paranys.

 

A petita escala, en el nostre barri tenim un gran repte i una gran responsabilitat, almenys el diari així ho entén. Sovint escoltem demanar integració. I, en realitat, el que molts cops estem fent és demanar que altres persones renunciïn a ser com són. I encara que el color de pell i l’origen hagin canviat, Catalunya ja ha viscut fenòmens migratoris als anys 30, amb l’onada de murcians, i als anys 70, amb andalusos. I també aleshores hi va haver sectors que van mostrar un rebuig inicial que, a dia d’avui, podem dir que no era necessari. Ara per ara, a Barcelona hi ha 176 nacionalitats i ni la marroquina, ni la pakistanesa, ni la romanesa, ni la boliviana són les capdavanteres. Ho és l’italiana i no sembla que ningú pateixi per una invasió imminent d’italians. Com deia el geògraf i historiador grec, Heròdot, uns quants anys abans de Crist: “tenim veïns i ells, al seu torn, també en tenen i, plegats, formem el mateix planeta”.

Instantània del fotògraf i millor amic, Joan Herrera, en un dels molts Primers de Maig que hem compartit.

Article publicat com ‘Editorial’ al diari Zona Sec -veure aquí-