Català Castellano
TwitterFacebookFlickrLinkedIn

Blog

“El compromís el tenim amb els nostres electors, no amb la direcció del PSOE”

07 - 16 - 2013

Entrevista a Jaume Collboni (@jaumecollboni), portaveu del PSC i diputat al Parlament de Catalunya

Fotos: Ana Inés Fernández

@molina_jordi / Barcelona. Si el PSC vol tornar a ser el referent de l’esquerra a Catalunya necessita impregnar de frescor no només les seves polítiques, sinó també els seus líders. Un dels seus principals valors és Jaume Collboni (Barcelona, 1969) que es mostra autocrític amb el PSC i contundent amb alguns referents estatals del PSOE. Amb un discurs àgil i un mig somriure sempre latent traça les directrius que marcaran el rumb dels socialistes a Catalunya.

Segons les últimes enquestes, el PSC ja no es troba en caiguda lliure. S’estan recuperant?
El PSC ha trobat un camí, que era el més important. Després de perdre l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat i el Govern, hi va haver moments d’incertesa. Ara tenim clar el camí que cal seguir. Pel que fa a les enquestes, almenys la del CEO i la que va fer El Periódico, sí que sembla que hem deixat de baixar. Però una enquesta té poc a veure amb el comportament del vot en un dia d’eleccions.

Digui un parell de motius que expliquin el daltabaix del PSC a Catalunya.
Primer, la mala gestió de la crisi. El 2010, va esclatar amb tota la seva cruesa i es van fer unes retallades —que ara semblen una broma comparats amb les que s’han fet a Catalunya i Espanya— que ens van trencar el discurs i el relat. Ens vam enfrontar a la crisi amb un programa, i fins i tot amb un llenguatge, que no era propi de la socialdemocràcia. Tot plegat, ens va treure credibilitat i avui ens resta força per construir una alternativa política i social a la dreta. En segon lloc, tenim la qüestió nacional de Catalunya i tota la mala gestió que es va fer l’Estatut i la sentència del TC. Els eixos de la política a Catalunya s’han mogut molt ràpidament i al PSC li ha costat retrobar-se en aquest nou espai.

Fa pocs dies es va signar l’acord de Granada amb els socialistes espanyols. El teu company de files, Maurici Lucena, el comparava amb els avantatges que hi hauria en una Catalunya independent.
L’acord de Granada és un bon inici per començar a plantejar el canvi constitucional. És a dir, es reconeix que hi ha un problema greu d’articulació territorial a Espanya, i molt especialment en la relació de Catalunya i la resta de l’estat. Davant d’aquesta evidència, tenim dues actituds diferents focalitzades en els dos grans partits espanyols. D’una banda està el PP, que nega el problema, i per l’altre el PSOE, que l’identifica i que presenta una proposta. Això és el més essencial de l’acord de Granada. Segurament no tot el que contempla el document ho podrem dur a terme, però ja hi ha una proposta consensuada entre PSC i PSOE per començar a traçar el camí cap a la reforma constitucional.

No obstant això, pocs dies després s’han vist discrepàncies. Sobretot pel que fa a la llibertat de vot al Congrés. T’ha decebut escoltar alguns barons socialistes?
La llibertat no te la dóna ningú: es té i s’exerceix. El compromís el tenim amb els nostres electors, no amb la direcció del PSOE. Aquesta llibertat és justament la que permetrà al PSC mantenir la coherència de vot a Barcelona i a Madrid, encara que això pugui suposar votar puntualment de forma diferent al PSOE.

Se’n fa difícil imaginar una Espanya realment federal veient l’actitud de segons quins membres del PSOE…
La proposta de reforma federal ja és una realitat, i l’ha fet possible el conjunt del socialisme espanyol. En 35 anys de democràcia no s’havia plantejat mai una reforma a fons de la Constitució per construir un nou pacte que tingui en compte les realitats socials, econòmiques i polítiques. Serà un acord que, com tots, necessitarà propostes clares, temps i diàleg. Amb aquesta proposta, exigim un canvi en profunditat. No diem ni que serà fàcil, ni que hagi de serà ràpid. Però ho farem.

Un altre partit de tall estatal, com IU, sí que ha reconegut el ‘dret a decidir’. Han fet el pas que molts socialistes catalans voldrien que donés el PSOE?
És molt important reconèixer el dret a decidir i és cert que, en aquest punt, nosaltres tenim una discrepància amb el PSOE perquè ells, de moment, no el reconeixen. Ara bé, els partits han de tenir una proposta més o menys concreta. ERC ha parlat de república catalana, els socialistes proposem una constitució federal. Però no sabem què proposa IU i ICV-EUiA, encara. I el mateix passa amb CiU, que sempre juga amb els eufemismes de les estructures d’estat i els camins a Ítaca. Sabem que volen el ‘dret a decidir’ i està molt bé però… per decidir què? Ara, amb el referèndum a l’horitzó, és el moment de que els partits facin propostes.

Quantes opcions hauria de tenir, doncs, la consulta?
Per a nosaltres el més adequat seria triar entre la independència o un estat federal. Per això necessitem un partit socialista a nivell de l’estat que ofereixi una proposta nova i atractiva. Nosaltres considerem que la independència no és la solució, per tant estem fent un esforç en un temps rècord i històric per quan arribi el moment de decidir. Defensarem una proposta que sigui possible i que suposi un canvi substancial en les relacions territorials de l’estat.

Aquesta proposta, més enllà d’abordar qüestions nacionals, també haurà de recuperar els valors socials perduts en els últims anys. Avui cap activista veu el PSC com un referent…
Malgrat l’estereotip del socialista que ha estat sempre en les institucions, la gran majoria de nosaltres procedim dels moviments socials. És el meu cas, per exemple, que m’he format políticament en el moviment estudiantil i sindical. Per a nosaltres és una part natural de la nostra biografia personal i col·lectiva. En qualsevol cas, crec que els moviments socials no s’han de reflectir en cap partit. Han veure els partits, sobretot els de l’esquerra, com aliats de les causes. Per exemple, aquesta setmana es veurà al Parlament una llei contra l’homofòbia. El col·lectiu de LTGB ens confessava el seu agraïment pel suport que els havíem donat durant la tramitació de la llei i jo els deia que nosaltres només hem fet l’últim tram del camí. Crec que aquest ha de ser el vincle entre moviments i partits.

Malgrat aquest esforç, la fugida de vots del PSC a altres opcions de l’esquerra ha estat flagrant …
És evident que hi ha hagut una fuga de vots i una disminució de la confiança dels nostres electors. El nostre pas pel Govern, en moments tan complicats, va provocar un distanciament que hem de contrarestar amb fets. No sóc partidari de fer molts discursos i, justament com procedeixo dels moviments socials, sé que només podem recuperar el lideratge de l’esquerra a partir d’experiències i col·laboracions concretes. Hem d’aconseguir que els moviments socials, veïnals i tots els col·lectius ens vegin com un instrument útil per canviar polítiques.

Com se’t queda el cos quan icones del socialisme espanyol, com Elena Salgado o Felipe González, entren en multinacionals com Endesa o Gas Natural amb nòmines estratosfèriques?
No ho veig amb simpatia. Hi ha molts socialistes que han donat el millor de si mateixos sense rebre res a canvi, sense tenir cap càrrec públic, i que han transformat aquest país en els últims 30 anys. I és cert que hi ha figures que per desconnexió, o per què acaben perdent una mica la perspectiva de les coses, segueixen unes evolucions que segurament no haguessin vist amb molta simpatia fa uns anys. Això no vol dir que un no pugui tenir sortides professionals després del seu pas per la política, faltaria més. Però és veritat que hi ha algunes sortides que, de vegades, grinyolen.

CiU ha passat de defensar el pacte fiscal a demanar la independència. A què es deu el canvi de rumb?
És una fugida cap endavant. El senyor Mas ha comès un error en fer una lectura massa esbiaixada i una mica distorsionada del que va suposar la manifestació de l’11 de setembre. És evident que aquesta manifestació reivindicava un estat propi, però crec que un polític d’un partit gran ha de governar en base a lectures una mica més profundes. El sobiranisme ha crescut, evidentment, i hi ha més demanda d’autogovern i de més capacitat de finançament. Però d’aquí a demanar la independència…

Com pot acabar tot aquest procés?
Crec que acabarà amb un acord, veurem de quines característiques i en quin sentit. A més, Mas ha comès un segon error. Ha generat l’expectativa de que aquest problema es pot resoldre de forma ràpida. I no és així. Cap país democràtic que hagi perseguit la independència ho ha aconseguit en un any, ni en dos. El Quebec n’ha trigat 30 per celebrar el referèndum. Per tant, no serà ràpid i correrem el risc d’haver de gestionar una més que possible frustració.

¿Què li va semblar el concert ‘Per la Llibertat’ que es va celebrar al Camp Nou fa uns dies?
Bé, encara que no vaig anar. És evident que aquest era un concert independentista i aquesta idea no és la que a mi em mou. No sóc anti-independentista, senzillament crec que no és la solució, però no tinc res en contra de l’independentisme ni els independentistes, en absolut.

¿Viuria a gust en una Catalunya independent?
Depèn. No tinc clar com seria aquesta Catalunya. No ens l’expliquen i escolto algunes versions molt diferents segons qui parla. A vegades m’expliquen una versió de Catalunya que no m’agrada gens.

Però tampoc ens expliquen exactament com seria l’Espanya federal …
El projecte federal està molt més definit. Coneixem elements com els òrgans de participació que hi hauria, els principis del nou finançament o el respecte a les identitats nacionals… En canvi, hi ha aspectes de l’oferta independentista molt curiosos. Jo, per exemple, pregunto a CiU si són republicans. Més que res perquè és un factor que podria fer-me simpatitzar una mica més amb el tema. Però tampoc m’aclareixen res. Mai em diuen la forma d’estat que volen, no van més enllà de l’eslògan. És el moment que els partits facin les seves propostes en aquest sentit.

En qualsevol cas, vostès tenen el millor actiu del republicanisme. El primer secretari del PSC, Pere Navarro, va demanar l’abdicació del rei Joan Carles … És de la seva opinió?
Somriu Jo sóc republicà per principis i perquè sóc demòcrata.

“Difícilment es poden fer coses al Congrés si la societat no bull”

05 - 28 - 2013

Entrevista a Joan Coscubiela (@jcoscu), diputat per ICV-EUiA al Congrés dels Diputats

molina_jordi / Madrid. Fa un any i mig que una veu acostumada als mítings sindicals ressona amb força entre les parets del Congrés del Diputats. És la del representant d’ICV-EUiA, Joan Coscubiela (Barcelona, 1954), un dels  puntals del grup Izquierda Plural. L’ex secretari de CCOO de Catalunya carrega contra “l’arrogància” que pràctica el Partit Popular envers la resta de formacions i lamenta l’anquilosament de les dinàmiques congressuals. Per trencar la litúrgia del bipartidisme, crida als moviments socials a combinar la seva acció al carrer amb la presència a les institucions, “com mana l’herència del PSUC”.

Les dinàmiques de treball del Congrés són tan feixugues com semblen?
Passem moltes hores discutint, però els debats importants passen ràpid pràcticament sense poder aprofundir. Sincerament, no esperava un grau tan elevat de litúrgia i anquilosament d’uns processos de debat basats en la rutina. I la rutina ho mata tot, inclòs les millors intencions. Ara bé, el que ha sobrepassat totes les meves previsions és la manca de respecte cap a la resta de partits amb què es comporta el PP. Confonen la majoria absoluta amb l’absolutisme.

Després d’un any i mig com a polític, què creus que s’hi pot fer des de dins?
Des que sóc al Congrés, les expressions que més he sentit són de l’estil: “así se hacen las cosas”, “este es el precedente”, o bé “¿qué se ha creido el nuevo?”. Tot plegat reflexa la profunditat d’aquesta rigidesa. Nosaltres hem proposat un canvi en el reglament, però no hi ha voluntat política per dur-lo a terme.

Mentrestant, la desafecció creix.
Sí, però els motius de la desafecció tenen una naturalesa complexa. Fins i tot en una època de gran deslegitimació de la política –segurament la més important des de la transició— és el moment en què més col·lectius han decidit complementar la seva lluita al carrer amb una presència a les institucions. A Espanya, a Catalunya i també a Itàlia. Beppe Grillo, del moviment 5 estrelles, ha fet una recomanació als moviments socials espanyols dient-los que la lluita està molt bé, però cal irrompre a les institucions.

També és el cas de la CUP. Com us afecta políticament el seu salt al Parlament?
És una bona notícia. Durant molt de temps havien defensat que la lluita al carrer era incompatible amb estar a les institucions. El pas que han donat és un element de normalització. Podríem dir que ara ens diferenciem menys. Fins ara, es considerava que els que estàvem a les institucions no defensàvem bé els interessos de la gent. Penso, sincerament, que ICV-EUiA sempre ha estat als dos llocs. Aquesta és una de les grans herències del PSUC.

La crisi també ha activat la resistència organitzada al carrer. Com viu aquest procés el teu grup?
Una de les poques coses més positives d’aquest període de crisis tan bèstia és que la ciutadania i les organitzacions socials han aconseguit aguantar nivells importants de mobilització. S’han fet tres vagues generals convocades pels sindicats en moments molt difícils. I, a banda, s’han produït fenòmens com el 15M i l’activisme de la PAH. Aquest últim, des del meu punt de vista, és un espai imprescindible que combina la lluita i l’acompanyament, amb el plantejament d’alternatives. Difícilment es poden fer coses al Congrés si la societat no bull. Ara bé, els moviments socials també tenen els seus límits. Per això és molt important tenir a les institucions gent que alci la veu en nom de les seves reivindicacions.

Com fer-ho sense que alguns sectors us acusin d’aprofitar-vos-en?
Des de l’autonomia i el respecte de tothom. Una de les coses de les que em sento més orgullós és d’haver contribuït a que el debat sobre els desnonaments hagi estat present durant tota la legislatura i que ningú m’hagi pogut dir que he instrumentalitzat o manipulat aquest moviment.

L’activisme social s’ha enfortit, però la desafecció també afecta a organitzacions com CCOO i UGT…
Evidentment, no hi ha cap organització social i política que no pateixi la impotència davant la dictadura dels mercats. Quan hi ha un context d’atur d’aquesta naturalesa, organitzar i representar els que estan exclosos de la relació laboral és molt difícil. Això està passant a al conjunt de l’estat, a Catalunya i a tot el món. I no només a CCOO o UGT. El sindicalisme és un espai d’organització de la gent als centres de treball. Quan la gent no passa pels centres de treball perquè no la contracten, o hi passa una, dues o tres setmanes, l’organització és molt difícil. Hi ha dificultats objectives, però en cap cas voluntat de no representar els col·lectius més exclosos. De fet, en algunes ocasions, sindicats que apareixen com més radicals a la pràctica són molt més corporatius.

Fa uns anys, deies en una entrevista que la història reconeixeria a CCOO la tasca de cohesió social que havia fet a Catalunya. Se li ha reconegut?
Com que vaig referir-me a la història, suposo que encara cal esperar. Existeixen reconeixements implícits, però no suficientment explícits. Aquests dies, per exemple, hem vist un reportatge a TV3 sobre l’empresonament de Pujol. A mi no em sembla malament que es faci un treball d’aquest tipus, però estaria bé que algun dia es reconeguin dues grans aportacions del moviment obrer i, concretament, de CCOO. La primera, sense la seva lluita no hagués estat possible vèncer les resistències continuistes de la dictadura. I la segona, cal que es posi en valor el treball que van fer molts dirigents de CCOO per evitar una fractura en la societat catalana en funció del lloc d’origen de la parla.

Què et va semblar el documental?
Encara no l’he vist i, per tant, he de ser prudent. Però és evident que a Catalunya hi ha sectors que estan fent una relectura de la nostra història. És freqüent trobar-te adolescents i joves que estan convençuts que la Guerra Civil va ser una guerra entre catalans i espanyols, enlloc de republicans i feixistes. No podem oblidar que el bàndol feixista era molt important a Catalunya i que hi va haver molts catalans a la División Azul. El nacionalisme conservador català nega el conflicte social per fer-nos creure que l’únic conflicte que hi ha a la societat és un conflicte entre Catalunya i Espanya. La qual cosa és una barbaritat des d’un punt de vista històric.

El grup d’Izquierda Plural proposa el 18 de juliol com un dia d’homenatge a les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura. En aquest punt us heu trobat amb la majoria dels partits, també amb CiU.
Hi ha una línia divisòria entre el PP i la resta de grups en aquesta qüestió. El PP s’hi oposa frontalment, i UPyD s’absté. Això no exclou que en moltes ocasions la dreta espanyola i catalana vagin de la mà. No hem d’oblidar que CiU va votar a favor de la reforma laboral i fins i tot encara la reivindica. Les polítiques fiscals del PP sempre han tingut el vot favorable, o inclòs l’impuls, de CiU.

En el procés de debat sobre la LOMCE, insinues que PP i CiU (veure vídeo) no estan, en realitat, tant lluny.
El President Mas i CiU tenen raó quan alerten que el intents de fracturar el model d’escola catalana són certs. I, en aquest sentit, hi ha d’haver la màxima cohesió possible entre les formacions catalanes. Ara bé, hi ha pràctiques de la política educativa de CiU que s’assemblen bastant a les del PP. Per exemple, les que tenen que veure amb els concerts de les escoles d’elit. En una i altra banda existeix el mateix punt de vista sobre el concepte de l’excel·lència, que menysprea les diferències socials, personals i familiars dels alumnes. CiU i PP plantegen que l’oferta educativa de la concertada i la pública han de jugar en les mateixes condicions i no que una ha de ser subsidiària i complementària de l’altra.

S’està entenent des de Madrid el procés del dret a decidir que està fent Catalunya?
Madrid, com Espanya i Catalunya, són realitats molt plurals. En general, els sectors democràtics propers a l’esquerra tenen assumit el dret a decidir, una altra cosa és que sigui més o menys difícil articular-lo políticament. El nostre grup, en els propers dies, presentarà una proposta conjunta sobre aquest tema que cohesionarà el nostre paper en aquest debat.

Com l’estàs vivint personalment?
Hi ha diversos sectors a Espanya, però també a Catalunya, als que interessa una identificació del dret a decidir amb la independència. I no estem treballant per la independència, sinó per un dret de radicalitat democràtica com ho és el fet que els catalans puguem decidir quina relació volem amb els ciutadans de l’estat espanyol. A massa gent li va bé que sigui un debat irracional, basat en el fetge i el cor. L’eix nacional és important, però no és l’únic. ERC també està col·laborant en què poc a poc les problemàtiques socials, de classe, desapareguin com a categoria política. Penso que situar el debat en un únic sentit ens treu força. A Catalunya només hem avançat quan hi ha hagut consensos amplis.

En termes de comunicació verbal i no verbal, no hauria de ser el mateix una intervenció al Congrés que un míting sindical. Tu t’expresses igual ara a la tribuna d’oradors, que fa uns anys a la plaça Sant Jaume per l’1 de maig.
 Al Congrés em comunico de la mateixa manera que ho faig a la resta d’espais de la meva vida: amb naturalitat. Sinó, no sabria fer-ho. La contundència està present, però miro que vagi acompanyada de rigor. Això m’ha portat alguna dificultat. Existeix un mena de metallenguatge parlamentari que jo desconeixia. A alguns diputats els sorprèn que digui mentida a la mentida o espoli a l’espoli.

Ets el diputat més actiu a la xarxa social Twitter. És la teva vàlvula d’escapament?
No, la meva vàlvula d’escapament és corre. Corro tots els matins i amb això expulso la mala llet. El Twitter em serveix per vèncer els obstacles que tenim les forces petites. No podem marcar una agenda que sempre ens ve marcada i, fem el què fem, mai som titular de primera pàgina d’alguns diaris. A més, l’utilitzo per saber què està passat, m’arriba documentació que m’ajuda a treballar i tinc l’última hora de totes les accions ciutadanes, per exemple. Però sempre cal relativitzar-ho tot. Si te’l creus massa ets pot autoenganyar.

Entrevista publicada al diari IntocableDigital, veure aquí

“He de donar més explicacions que qualsevol altra persona”

04 - 22 - 2013

Entrevista a Ammad Hussain, català d’origen pakistanès

Foto: Ana Inés Fernández

molina_jordi / Barcelona. El dia en què els mitjans el truquin per parlar de qualsevol tema que no tingui res a veure amb el fet migratori, l’Ammad Hussain (Rawalpindi, 1985) haurà aconseguit el seu objectiu: normalitzar la seva catalanitat. Sense voler-ho, s’ha convertit en un expert sobre el tractament informatiu de la diversitat cultural als mitjans de comunicació. Parlem amb ell després de compartir el Seminari ‘Que fem per la diversitat als mitjans?’, organitzat per la Taula Intercultural del Secretariat de Sants, Hostafrancs i la Bordeta.

Una de les conclusions del Seminari és la creació d’estereotips i creences negatives dels mitjans sobre la diversitat cultural…
Sovint escoltem informacions negatives o malintencionades del fet migratori. Es relaciona constantment immigració amb delinqüència. La vinculació de la nostra realitat amb el conflicte genera i legitima discursos discriminadors i polaritzadors. Una notícia que relaciona un aspecte causal amb l’origen d’una comunitat està contribuint a estigmatitzar-la. Els mitjans estan sembrant llavors que amb el temps poden generar conflictes.

L’estereotip és, en el fons, una fórmula de control?
Els mitjans generen discursos que simplifiquen algunes informacions sobre realitats complexes. Per simplificar-les, es creen estereotips. Per exemple, reduir l’islam a una religió fanàtica m’ha portat en molts casos a que se’m pengi l’etiqueta d’opressor de dones. Inclòs he hagut de donar explicacions en contra de l’explotació infantil. La imatge que els mitjans perpetuen sobre l’islam és la d’un col•lectiu resistent al canvi i certament perillós.

I no és així…
No. L’equiparació de l’islam amb una religió radical serveix per reforçar dicotomies com “ells i nosaltres” o “civilitzats i bàrbars”. Sincerament, jo he conegut el vel com a símbol de l’islam perquè aquí m’ho han explicat. De petit, abans de venir a Catalunya, no n’havia vist al meu país. I vaig estar-m’hi vuit anys! I sí, és cert que he après coses del meu país que ignorava, però sovint són excepcions. El què passa és que tenim formes de vida molt diferents. Nosaltres fem molta vida a l’interior de casa, però és un tret cultural, igual hi ha altres cultures que tenen el costum de fer més vida al carrer. Recordo la meva infància al Pakistan amb dones cultes i inquietes, que no deixaven de ser-ho pel fet que es reunissin a casa per fer xerrades.

Què tenim en comú els pakistanesos i els catalans?
Compartim moltes similituds. Els pakistanesos, com els catalans, som una societat molt treballadora i compromesa amb la feina. També tenim un concepte semblant sobre la importància de la família i, paradoxalment, les dones són molt respectades.

Tens la sensació que els mitjans parlem molt de vosaltres, però sense vosaltres?
Estem poc representats en els mitjans. Sobretot tenint en compte l’elevat percentatge de població estrangera que hi ha a Catalunya i a la resta de l’estat. És important que els informadors incorporin com a fonts d’informació vàlides dels col·lectius de minories culturals. Que s’acostin a les associacions però que, en qüestions que marquin l’agenda, temes com els desnonaments o la independència, se’ls pregunti també a ciutadans estrangers. En cas contrari, estarem fomentat la percepció que les persones immigrades tenim poques coses a dir i que la nostra aportació és prescindible. Cap cultura va en contra de cap altra, totes s’enriqueixen.

T’has sentit mai utilitzat per mitjans d’aquí?
En una ocasió Els Matins de TV3 em va convidar per parlar sobre l’islam. No sóc en cap cas un especialista del tema, però sí que volia suavitzar la imatge que predomina i explicar experiències pròpies de quan vivia al Pakistan. Un cop al plató, em van presentar com un convidat que volia rebatre a la tertuliana Pilar Rahola, arran d’un article publicat per ella diari Avui que jo no compartia. Em van utilitzar perquè ella pogués expressar les seves idees sobre Palestina. Jo no tenia res a veure amb els palestins ni els israelians, ni esperava que el debat acabés tenint un format de ‘cara a cara’ que poc tenia a veure amb el motiu pel qual havia acudit al programa.

I en política? En època d’eleccions alguns partits busquen perfils com el teu per presumir de sensibilitat social.
He mirat de no caure en aquest parany. No hi ha cap partit que representi al cent per cent la meva sensibilitat. Amb el temps i com a conseqüència d’actuacions que no m’han agradat he anat perdent la confiança en algunes formacions. Les persones d’origen estranger no sempre simpatitzarem amb els partits que promocionin programes suposadament avantatjosos per nosaltres. El què volem és que es faci feina a peu de carrer.

Després de 20 anys, creus que Catalunya és mereix l’apel•latiu de ‘terra d’acollida’?
No es pot negar que a Catalunya hi ha una voluntat de donar facilitats en benefici d’una bona convivència. Hi ha iniciatives per la interculturalitat, taules de debat, propostes… El model català té una personalitat pròpia, però a les localitats on hi ha elevats índex d’immigració les reaccions envers aquest fenomen són més visibles. Els catalans som humans i hi ha reaccions xenòfobes com a tot arreu. A l’any 1993, era un dels pocs nens immigrants de l’escola. Aleshores, era més fàcil ser un més del grup. Ara això és més difícil.

Per què?
He de donar més explicacions que qualsevol altra persona. M’he escolaritzat aquí, parlo el català gairebé millor que la meva pròpia llengua, però encara hi ha qui s’amaga la cartera quan em veu al metro. Però si critico els mitjans que cauen en generalitzacions, jo no puc fer el mateix. Estic content d’haver aterrat a Barcelona. I quan em relaciono aconsegueixo enderrocar la primera percepció que tenen de mi. M’agrada la ciutat, la seva geografia i la seva diversitat. Models d’inclusió social com el francès o el britànic tenen molt a aprendre del nostre. Però encara tenim un llarg camí per recórrer. Es tracta de fer-lo junts.

“No crec ens els maximalismes que porten a la inacció absoluta”

03 - 20 - 2013

Entrevista a Ada Colau (@AdaColau), portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH)

Ada Colau, davant la seu de la PAH de Barcelona / Ana Inés Fernández

Ada Colau, davant la seu de la PAH de Barcelona / Ana Inés Fernández

molina_jordi / Barcelona. És partidària de l’acció quotidiana i defuig els discursos de crítica capitalista de gran complexitat. Des que va dir “criminal” a un representant de la Banca, s’ha convertit en la cara més visible dels moviments socials en els grans mitjans. Ara bé, la seva lluita en favor del dret a un habitatge digne es remunta a l’any 2004. Llavors, en el marc de les protestes antiglobalització i en contra de la Guerra de l’Iraq, uns quants activistes es van especialitzar en temes d’habitatge. Entre ells, Ada Colau (Barcelona, 1974) la líder antidesnonaments que no volia ser-ho.

El Tribunal de Justícia de la UE us ha donat la raó.
Havíem insistit molt en què la normativa espanyola sobre els desnonaments era il·legal. Ha hagut de ser la Unió Europea la que, finalment, ha esmenat les pràctiques del Govern espanyol.

Què suposa aquesta sentència per la PAH?
Amb la sentència europea s’haurien de poder aturar prop de 200.000 processos d’execucions hipotecàries. La resolució diu el mateix que denuncia la Plataforma des de fa anys. Exigim que es prenguin responsabilitats polítiques.

I les esteu exigint ‘cara a cara’ amb els diputats. Com va la pressió social de “lescrache?
Estem en una fase inicial i tot just ara comença la segona. En un primer moment, hem convidat a diputats a venir a les nostres reunions i molts pocs han respost. Com que no han vingut a conèixer la realitat social, la realitat social ha anat a buscar-los. Ara hem passat a interpel·lar-los personalment al carrer. Estem convençuts que si coneixen la gravetat de la situació votaran en favor de les nostres propostes. La ciutadania s’organitza col·lectivament i assenyala els representants públics. Creiem que en el Congrés es dilueix la responsabilitat individual en les votacions.

Una estratègia de pressió popular que es feia a l’Argentina per assenyalar els responsables de la dictadura militar.
En certa manera  patim una dictadura financera. Les nostres polítiques socials i els nostres drets fonamentals estan a mercè de la classe financera. Són contextos diferents i cal salvar distàncies, però són similars. Això sí, aquí els responsables no han de respondre pels seus crims, sinó que a més són premiats per la gestió pública.

Assenyaleu els diputats responsables. No seria just també fer una discriminació positiva?
Ho hem fet, però ens ho han reflectit poc. Els primers en respondre van ser ICV i ERC, que van traslladar al Congrés les nostres demanes quan els desnonaments encara no eren notícia. Fins a quatre o cinc ocasions han portat les nostres demandes al Congrés. Per contra i fins fa quatre dies, el PP i PSOE, sempre havien votat en contra. CiU i PNB han votat segons ha bufat el vent.

Et veus d’aquí uns anys formant part d’alguna llista electoral?
Hi he pensat perquè molta gent m’ho ha dit. I de sectors molt diferents. De fet, dues forces em van trucar per les eleccions catalanes. Vaig rebutjar anar a les llistes d’ICV-EUiA i la CUP, tot i compartir part del programa. Sincerament, no crec que un fitxatge individual canviï res. Crec que ara mateix es fa més des de fora del Parlament que des de dins. Cal una refundació de la democràcia en què el conjunt de la ciutadania s’impliqui. La PAH, una organització sense gairebé recursos, ha tingut molta més incidència que cap partit… En el futur, si abordem un procés ampli de revisió de maneres de fer, puc plantejar-me participar en la política, però en cap cas amb el sistema de partits actual.

    Vaig rebutjar anar a les llistes d’ICV-EUiA i la CUP, tot i compartir bona part del programa. No crec que un fitxatge individual canviï res”

 La Plataforma fa una crítica sistèmica, com la va fer el moviment del 15-M. Compartiu la mateixa essència?
Tenim punts en comú, però no som iguals. De fet, la Plataforma neix dos anys abans de l’esclat d’indignació del 15-M. En aquell moment es va produir una trobada perfecte entre una cosa i l’altre. D’una banda, el 15-M va veure en la tasca de la Plataforma una feina prèvia que calia integrar. I, de l’altra, nosaltres, que fins aleshores només estàvem consolidats a Catalunya, ens vam estendre pel territori espanyol.

El 15-M va defugir de lideratges i exigia una “democràcia real”. La PAH ha trobat en tu una única portaveu i ha sabut concretar en les demandes. Heu mirat de no caure en les mateixes errades?
Nosaltres ho hem tingut més fàcil perquè som una plataforma sectorial. Però sí que és cert que, més enllà de l’expressió inicial de malestar i d’indignació, calia un segon procés de concreció. I nosaltres, amb el tema de l’habitatge, ja teníem una feina feta  de denuncia i d’indentificació de responsables. D’altra banda, no sóc l’única portaveu. Simplement he estat a la Plataforma des del principi, he tingut incidència en la generació del discurs i és raonable que sigui una de les cares més visibles. A la Plataforma hi ha gent molt vàlida en diferents sectors i mirem de posar al servei del moviment les habilitats de cadascú.

Tems convertir-te en una víctima mediàtica? T’hem vist a platós on només s’escolta a qui més crida…
Sabem què ens fem. Anar a segons quins programes de televisió no vol dir que ens sembli tot bé. Però és un fet que vivim en una societat mediàtica i per arribar al gruix de població, que sempre ha estat la nostra vocació, cal passar pels grans mitjans. S’ha de fer amb cura, dosificant les aparicions i amb esperit crític. Potser amb un cop o dos que anem a ‘El Gran Debate’ de Tele5 n’hi ha prou.

Hi ha hagut veus discordants dins la Plataforma sobre la participació en aquest tipus de programes?
Sí, no tothom ho ha vist de la mateixa manera. Hi ha gent que és més crítica… Ara els que insisteixen en què els visiti són els del ‘Gato al Agua’, d’Intereconomía.

Quina por!
Estem debatent què fer…

Foto: Ana Inés Fernández

Els grans mitjans silenciaven la problemàtica o l’abordaven des del sensacionalisme. Ara sembla que es comença a parlar més de l’organització.
Tenim clar que el gran mitjà de masses és una empresa que funciona amb criteris de rendibilitat. Quan érem totalment desconeguts vam patir casos de petita censura. Convocàvem els mitjans perquè captessin accions que fèiem davant d’alguns bancs i les televisions, per exemple, tenien prohibit ensenyar els logos de les entitats financeres, que són les grans proveïdores de publicitat. Quan no s’ha pogut silenciar el fenomen hem vist com ens trucaven per assabentar-se dels desnonaments més traumàtics, buscant la part morbosa del drama. Des de la famosa compareixença del Congrés s’ha fet més visible la part de la mobilització social i s’ha mostrat el procés d’empoderament de la gent.

La compareixença en què titlles de “criminal” a un representant de la banca… La xarxa va bullir. Quin paper han jugat les xarxes socials?
Les paraules de criminal s’han magnificat molt des dels mitjans, però a les xarxes milers de persones havien vist la compareixença sencera. És un mitjà de comunicació emergent que, de moment, no està controlat per les grans empreses. Cada cop més es veu com el què les xarxes recullen acaba determinant el contingut dels programes.

La PAH combat les injustícies del dia a dia, però no caldria una crítica més global?
No crec ens els maximalismes que porten a la inacció absoluta. Porto uns quants anys d’activisme i he comprovat la seva ineficàcia total. Crec en “fer a mida que fas”. Els petits gestos desencadenen les grans transformacions. Si anem amb un discurs maximalista de crítica capitalista, de zero col·laboració amb ningú que pugui estar tacat, arribarem a poquíssima gent. Calen mecanismes concrets que permetin als afectats sobreviure i no quedar-se al carrer. I, en aquest procés, es desencadenen processos col·lectius de transformació que generen un efecte de bola de neu.

Les polítiques públiques d’habitatge han estat les grans oblidades. Per què?
La qüestió de l’habitatge ha estat un autèntic desastre.  A finals del franquisme comença un model de canvi en termes socials i culturals. José Luis Arrese, ministre de Franco, ho plasma en la frase: “Queremos un país de propietarios, no de proletarios”. Poc a poc, s’avança cap a una societat individualista i conservadora que no només es perpetua en democràcia, sinó que es radicalitza. El 1998 el PP li dona una empenta definitiva a la bombolla immobiliària amb el “todo urbanizable” de Francisco Álvarez Cascos. Però és que el PSOE va ser el que va liberalitzar el lloguer, amb el ‘decretazo’ de Miguel Boyer. Els dos grans partits han fet que el lloguer no sigui una alternativa i han portat a tothom al sobreendeutament.

Zapatero deia que l’economia espanyola estava a la Champions League…
Exportacions, miracle espanyol… Era una estafa. En aquell moment la bombolla permetia el model de ‘tots estem guanyant’. Els que han governat no s’han atrevit a aturar l’aparent model de creixement de la bombolla immobiliària perquè temien que tothom es tirés a sobre d’ells. Vivim en una democràcia descafeïnada en què només importa guanyar les eleccions. La política miop, més pendent dels redits electorals que de fer una societat més justa, ens ha portat directament a l’abisme.

Entrevista publicada a l’IntocableDigital, llegir aquí
Més entrevistes, aquí

El més calent encara és a l’aigüera

02 - 27 - 2013

La nit del set gener de 1995 vaig mirar els meus pares amb incredulitat. Tenia un nus a la gola, mal de panxa i fredor a les mans. Nou anys és una edat massa tendre per veure el Madrid de Valdano, Zamorano i companyia trepitjar amb cruesa un Dream Team en plena decadència. El resultat, 5-0, replicava amb efecte boomerang la maneta que, un any abans, havia endossat als blancs el Barça de Cruyff al Camp Nou.

Aquella sensació amarga em va sacsejar de nou ahir a la nit, en topar amb els ulls dels nens que m’envoltaven al bar de capçalera on, darrerament, veig els partits del Barça. Evocaven una mena de tristesa que, per un moment, et fa perdre el món de vista i permet que la bogeria del futbol ocupi durant uns instants un lloc preferent en la teva vida.

Iván Zamorano, botxí del Barça en la golejada del 95. A la dreta, CR7, ahir.

Iván Zamorano, botxí del Barça en la golejada del 95. A la dreta, CR7, ahir.

El Madrid va saber imposar el millor escenari per lluir les seves armes, ahir letals. L’arbitratge no va ser determinant. Ni tampoc el joc del rival va ser excessivament destraler, com en d’altres ocasions. Ni tant sols la bengala vergonyant que cremava a la grada provenia de l’afecció merengue, com es va precipitar en pronosticar TV3. No hi ha excuses. El K.O de la Copa és dolorós perquè, per primer cop en els darrers anys, el Madrid va superar el Barça amb un resultat ampli. Amb certa facilitat.

Cal salvar distàncies i, en cap cas, comparar el trist declivi d’aquell mític equip amb l’actual situació privilegiada que viu el club. La maquinària blanca, institucional i mediàtica, té pressa per fer realitat el somni de la fi de cicle blaugrana. I  és precisament aquesta precipitació la confirmació més clara de l’hegemonia del Barça, sobretot pel que fa al model de club que defensa. A més, la Copa no salva la temporada del Madrid, encaparrat en la Décima.

Tot el que es guanyi aquest any tindrà un valor afegit immens tenint en compte que la malaltia de Tito Vilanova ha condicionat el treball i l’ànim de l’equip. Possiblement el repte d’aquesta temporada rau en convertir aquesta circumstància atípica en el principal argument de la nostra motivació. Ens hem de retrobar amb nosaltres mateixos i ho hem de fer sense la figura de l’entrenador.

Ahir també jugaven nou de la casa en l’onze inicial. Dissabte competirem de nou contra el Madrid i, la setmana vinent, contra el Milan. Dos equips d’un potencial monstruós. I ho farem, com a  mínim, amb nou jugadors de la Masia sobre el terreny de joc. Sense especulacions, amb humilitat. Recordant que no hem seduït el món només per tots els títols que hem guanyat, sinó per com ho hem fet. No perdem la memòria tant ràpid i no retirem mai la confiança al millor Barça de tots els temps. El més calent encara és a l’aigüera.

Montserrat Carulla, l’àvia de Catalunya

02 - 4 - 2013

“El meu independentisme no va contra ningú. Admiro la llengua i la cultura del poble espanyol. La vull al costat, com a amiga, en llibertat”. Així de sincera es mostrava ahir l’àvia més estimada de Catalunya. “Sóc Montserrat Carulla, actriu, catalana i independentista”. Des d’una aparent fragilitat, l’artista omplia el Barcelona Teatre Musical amb el timbre dolç de la seva veu plena de rotunditat i contundència. La platea, dempeus, la va aplaudir en reconeixement a una trajectòria escenogràfica vertiginosa, però també per l’elegància d’una vida coherent, compromesa i lluitadora.

Fa uns anys em va rebre a casa seva en motiu d’una entrevista per la revista Canvi Setze. Era la primera ‘gran’ entrevista que feia per aquella publicació: quatre pàgines i menció a la portada. El nerviosisme estava servit. Ella, abans d’entrar en matèria, em va fer una visita guiada per casa seva. La recordo elegant, clàssica, amb un bri de llum que entrava des del patí i il·luminava la sala. Em va preparar un cafè mentre es va preocupava pel meu lloc de treball i em va tractar amb tendresa. Els nervis van desaparèixer. Potser és per això —i pel seu entranyable paper  al Cor de la Ciutat com la Teresa, l’àvia d’en Narcís— que sempre he cregut que es mereix l’apel·latiu “d’àvia de Catalunya”.

Un instant previ a l'entrevista a la llar de 'La Carulla'

Un instant previ a l’entrevista a la llar de ‘La Carulla’. Firma: Joan Herrera

Recordo que en aquella conversa em va confessar que l’havien trucat de la NBC Universal per oferir-li un paper amb Anthony Hopkin’s i Benicio del Toro. Tot just després de la seva aparició a ‘El Orfanato’ de Bayona. Al final, per manca de temps, els va rebutjar. Un cop publicada l’entrevista em va trucar per dir-me que li havia agradat molt i que havia comprat un munt d’exemplars de la revista. Però tenia un neguit: creia que, potser, havia quedat “presumida” per parlar d’uns papers tan internacionals que, finalment, mai havia fet. Un exemple de modèstia d’una dona que detesta la “falsa modèstia”, com va deixar clar ahir en referència a la seva trajectòria: “No tinc cap pudor de dir-me: Molt bé, Carulla. Ho tornaries a repetir”. El seu paper a Romeu i Julieta; a la versió de Pigmalió de Joan Oliver, de Bernard Shaw; i la Filla del Mar, d’Àngel Guimerà, li donen la raó.

Abaixant el teló de la seva vida artística, ahir, davant els seus companys, la Carulla va recuperar alguns conceptes que em semblen vitals en el moment polític i social que es cou al país. D’una banda, va parlar de justícia social. És indispensable que qualsevol procés nacional neixi des de la voluntat de construir un país més just, més transparent, més democràtic i menys corrupte. I, de l’altra, va parlar d’independentisme fugint de les confrontacions amb l’estat espanyol. Carulla va parlar “d’admirció” la cultura del poble espanyol. I no hi hauria d’haver cap problema perquè aquesta estima vagi en paral·lel als legítims anhels de llibertat de Catalunya. Serà indispensable que la cultura jugui un paper clau en la transformació social i nacional que necessita el país.

Encara hi ha moltes àvies com la Carulla a Catalunya. Malauradament, com acostuma a dir Andreu Buenafuente, presentador ahir dels Gaudí: “la vida és un mal guió on, al final, et mors”. I sí… És llei de vida. Cada cop hi haurà menys testimonis directes de la cruesa dels anys foscos de la Guerra Civil i la dictadura. El record és un pont al passat (Ara Llibres), com explica el títol del seu llibre de memòries. Cal combatre l’oblit. Cal tenir presents a totes aquestes àvies, incansables treballadores, que ahir, d’alguna manera, pujaven a l’escenari amb la Montserrat Carulla a recollir l’estima del públic. A totes elles, gràcies per ensenyar-nos a estimar amb tanta generositat.

“La dreta espanyola i la dreta catalana tapen la crisi amb la independència”

01 - 22 - 2013

Conversa amb David Fernàndez (@HiginiaRoig) , diputat al Parlament de Catalunya per la CUP-AE

Foto: Ana Inés Fernández

Foto: Ana Inés Fernández

@molina_jordi / Barcelona. Resulta complicat plasmar en una entrevista escrita la naturalitat d’en David Fernàndez, “el líder que no volia ser-ne”, com el descriu el periodista Xavier Bosch. M’explica que el projecte de la CUP no té pressa –“anem lents perquè anem lluny”— i tot el seu discurs s’estructura en base a una premissa: “l’esperança està al carrer, no al Parlament”. Crític a parts igual entre la dreta catalana i l’espanyola i amb les esquerres “que han governat com les dretes”, defensa l’alliberament dels Països Catalans i l’enderrocament de la “dictadura financera”. “El canvi comença per nosaltres mateixos”, reflexiona amb la serenitat dels savis.

No totes les bases de la CUP tenien clar fer el salt al Parlament…
I està molt bé. Celebro que hi hagi debats, el que em preocuparia és que no n’hi hagués. El març de 2012, el resultat de l’assemblea de Reus reflexa un empat tècnic. La meitat dels militants tenien clar presentar-se a les eleccions i, l’altra meitat, no. En canvi, el 13 d’octubre, a Molins, el 80% n’està a favor. L’exclusivitat del moment polític, social i econòmic explica aquest canvi substancial de la CUP. A més, persones externes al projecte ens deia que, aquest cop sí, hi havíem de ser.

A qui representeu?
Nosaltres no representem a ningú. En tot cas hi ha lluites que ens representen. La nostra funció, tenint en compte que som 3 diputats de 135, és fer d’altaveu de les lluites que hi ha al carrer. D’aquí a quatre anys deixaré l’escó de diputat i tornaré a ser militant de base.

Arribes al Parlament com a independent… Per què tu?
Fa tres mesos no tenia ni com a hipòtesi que això podria passar. El meu primer pas en la política és a les municipals de 2011, a la llista per Barcelona de la CUP. Abans, als anys 90, havia estat a Joves Comunistes i, més tard, vaig conèixer altres formes d’esquerra autònoma radical, com a l’Alternativa Estel, on em sento més còmode. Edicions 62 em va encarregar un llibre sobre la CUP, Cop de Cup, amb l’escriptor Julià de Jòdar. Els companys devien veure en mi que coneixia bé el projecte i que, potser, representava certa pluralitat. Per mi va ser una sorpresa.

I has sorprès tothom. L’altre dia llegia la reflexió post-entrevista de Xavier Bosch, lloant el projecte de la CUP i el teu perfil serè. Abans, fins i tot Duran i Lleida et tirava floretes. Tenint en compte que la vostra notorietat augmenta cada dia una mica més, tems que la limitació de mandats sigui contraproduent?
Sí. Però es tracta de canviar la cultura democràtica d’aquest país i el seu Parlament i fer-la més profunda. Hi ha diputats que porten 34 anys al càrrec… Creiem que un excés de personalització i professionalització en la política. Els mitjans necessiten crear caps. És una lògica que cal subvertir. Ara m’ha tocat a mi, però podria estar qualsevol dels meus companys fent la meva tasca, que consisteix en representar la veu de tot un col·lectiu.

Què en fareu amb la part del sou que rebutgeu?
Encara ho hem de decidir en assemblea. Els regidors de Reus, per exemple, van destinar els seus sous a un fons d’economia alternativa. El què s’ha decidit és que el sou màxim no pot passar dels 1600 euros i que no duplicarem càrrecs. El Quim i la Georgina ja han dimitit de regidors. La nostra intenció és fer públiques totes les nostres accions i treballarem perquè el Parlament faci el mateix. Volem saber què costa tot.

A la classe política, ja heu dit, li cal un ‘reset’. Què li cal a les classes populars?
El teixit social i les classes treballadores ens hem d’activar per trobar una sortida democràtica a la crisi. I hi hem de sortir amb mecanismes d’autodeterminació política, de sobirania econòmica i de radicalització de la democràcia. En el cicle polític que hem viscut la gran alternativa s’ha constituït des del carrer. En l’àmbit de la crisi socioeconòmica tenim tres vagues generals en els darrers 18 mesos. En l’àmbit de la crisi nacional, el cicle sobiranista va impulsar 555 consultes ciutadanes que han posat en qüestió l’arquitectura institucional nascuda del franquisme. I, en l’àmbit de la radicalització de la democràcia, sempre hem dit que el 15-M ha estat el millor que li ha passat al país.

El 15-M ha estat el millor que li ha passat al país”

On tens els estalvis?
Els pocs que tinc a Coop57, i el compte corrent a la Caja Laboral.

Dues cooperatives de crèdit… Existeix un model econòmic solvent al marge del capital, com ho és el cooperativisme. Hi ha alternativa, però les resistències són molt rígides.
Hi ha una lliçó fonamental: el canvi social és lentíssim. Costa d’assumir però, potser, el més important és el viatge i no arribar a Itaca. Primer t’has de canviar a tu mateix, que ja costa. I, després, s’ha d’entendre que esmenar el sistema capitalista és posar en crisi to un sistema cultural.

Estem davant d’una crisi de valors?
Sí. Des de fa anys, el cooperativisme genera una nova cultura i ètica econòmica i planteja que hi ha altres formes de fer. Avui és poden tenir els estalvis a cooperatives de crèdit, com Coop57, on la democràcia econòmica es demostra cada dia, o consumir energia a través de cooperatives com Som Energia. O informar-nos amb mitjans alternatius, com La Directa i participar de la cultura alternativa i gratuïta dels nostres barris.

Crisi és oportunitat.
Almenys en xinès mandarí ‘crisi’ és ‘oportunitat’. Correm el risc que la crisi segueixi avançant sense aturador o de sortir-nos-en com una societat més lliure, democràtica, equitativa i més culta. La bona notícia és que, com ens demostra la lluita pels drets civils de la comunitat afroamericana, tot depèn de nosaltres mateixos. El problema no és que fa una minoria, sinó què fem la majoria.

Tornem als Països Catalans. No tothom entén que es pugui parlar d’independentisme des d’una òptica internacionalista, sense ser nacionalista.
La CUP no fa apologia de la independència en clau identitària. Ho fem en base a un dret polític democràtic. Punt i pilota. Aquest és el patrimoni de l’esquerra independentista des de fa 40 anys. La nostra forma de contribuir a un món més lliure, just i solidari comença per alliberar-nos a nosaltres mateixos. Aquesta ha de ser la nostra aportació a un món que s’ha fet petit, amb 200 estats i set mil cultures. Reclamem la nostra identitat com a poble al mateix temps que la de tots els pobles del món.

Europa mira Brussel·les, vosaltres la voleu pedre de vista?
La UE és el cor de la bèstia del capitalisme financer. El cor d’aquest món absurd que cada dia es cobra 80 mil vides. Bona part del Parlament mira a Brussel·les, nosaltres mirem el Magrib, Palestina, l’Orient Mitjà i aquesta frontera tant injusta que és l’estret de Gibraltar… Si cada dia moren 80 mil persones de fam l’únic que ens queda és ser antisistema.

Si cada dia moren 80 mil persones de fam l’únic que ens queda és ser antisistema”

La CUP assenyala l’Estat Espanyol com “l’enemic”, però no les cultures que l’integren…
El que és preocupant és la profunda hegemonia del nacionalisme espanyol conservador. Afortunadament, hi ha honroses excepcions, com les de Miguel Romero, Jaime Pastor o el mateix Diego Cañamero, que demanat el dret d’autodeterminació de Catalunya des d’una consciència de classe que compartim. Sempre hi hem dit que el nostre adversari és l’Estat Espanyol, no cultures com l’andalusa o la gallega, que l’habiten. Estem en contra del nacionalisme que va matar Garcia Lorca o va fer exiliar Machado.

Què li ha passat a Catalunya i a Euskal Herria perquè durant tants anys no hagin teixit estratègies de col·laboració conjuntes?
Com diu el que va ser director d’Euskaldunon Egunkaria, Martxelo Otamendi, “la solidaritat catalana amb el país basc no ha estat reciproca ni proporcional”. Hi ha factors que ho justifiquen, com ho són els deu anys d’excepcionalitat política que ha viscut el País Basc i els més de 200 polítics empresonats. Però alguna cosa ha fallat entre els dos pobles.

Hi ha estratègies concretes entre l’esquerra abertzale i la CUP per revertir aquest llast històric?
Pocs pobles aguanten tants anys d’il·legalització amb un potencial electoral de 200 mil vots. Hem de veure si som capaços de construïr la plena democràcia dels nostres respectius pobles en el mateix context d’economia de guerra que és la UE. L’esquerra abertzale i el què representa la CUP i altres esquerres catalanes estem interpel·lats pel futur i tenim un potencial fortíssim. La crisi del neoliberalisme i el fracàs de l’estat espanyol en gestionar el plurinacionalisme ens demana resposta.

Anem cap al dret a decidir. Abans de l’11-S els anhels independentistes de CiU eren tota una incògnita… Et creus la seva sobtada transició nacional?
La història dels últims 34 anys de ‘peix al cove’ ens demostra que CiU sempre ha acabat pactant amb l’oligarquia espanyola. Avui ho veiem a Badalona o la Diputació de Barcelona. Sembla real, però, que Mas ha cremat tots els cartutxos pel dret a decidir. Ara bé, si estem on estem no és gràcies a Mas, sinó a que milers i milers de persones van desbordar els carrers. I desbordant els carrers durant la Diada van desbordar, també, el marc constitucional que va néixer del franquisme. Només garantirem que hi hagi consulta si persisteixen les mobilitzacions al carrer.

Només garantirem que hi hagi consulta si persisteixen les mobilitzacions al carrer”

Quines diferències socials i econòmiques hi ha entre CiU i el PP?
Cap, al contrari. CiU és qui li marca la fulla de ruta al PP. És qui guanya les eleccions al novembre de 2010 i mostra el camí que després emprèn la dreta espanyola. Són manaires diferents, però gestors de la mateixa crisi amb receptes neoliberals i amb el mateix programa econòmic. De fet, la dreta espanyola i la dreta catalana utilitzen la independència per tapar la crisi.

Una de les conclusions que es pot extreure del 25-N és que el sobiranisme gira a l’esquerra. La CUP serà generosa o escèptica amb la resta formacions de l’esquerra?
La CUP ha de ser generosa. Però l’esquerra també ha de fer un reset. La llibertat política d’un poble no passa per la partitocràcia, sinó pel carrer.

La CUP és equidistant entre ERC i ICV-EUiA?
La unitat de les esquerres no és la suma d’ERC amb ICV i la CUP. En aquest país fa dos anys governaven les esquerres i s’aprovaven les primeres retallades i es gestionava la bombolla immobiliària. Hi ha partits d’esquerres que han governat com les dretes. Nosaltres vam trucar a l’aleshores conseller d’Interior, Joan Saura, per eliminar les pilotes de goma i no ens va fer ni cas. Si ens hem de trobar, parlem primer de perquè no ens hem trobat fins ara.

T’ho pregunto d’una altre manera. Amb qui faries una cervesa, Junqueras o Herrera?
Jo les cerveses les faig amb l’Ovidi. No tinc preferències. Tot el meu respecte per les bases d’ambdues formacions i, també, per les dues persones que em cites. Podria fer una cervesa amb tots dos. O tots tres, si comptem l’Ovidi.

Foto: Ana Inés Fernández

Foto: Ana Inés Fernández

Segons una enquesta interna el partit que més s’assembla a l’ideari de la CUP és, en un 39%, ERC; i un 31%, ICV-EUiA. En algun moment us va esperançar el Tripartit?
Som frontalment crítics. Per suposat que es poden salvar coses, però ens diuen que van fer escoles com si fos una conquesta. Es pengen unes medalles que no són medalles… Els paguem per això! Els hi podem fer molts retrets en matèria social, ambiental, d’aprofundiment democràtic… En vuit anys, quant ha canviat el país? L’esquerra no ha estat a l’altura i s’ha cregut el miratge del creixement econòmic il·limitat. Avui la democràcia no és el Parlament. Ho són els mercats financers, els lobbys de sempre i els poders fàctics.

Abans et parlava del tweet ‘piropo’ de Duran i Lleida. Forma part el líder l´’Unió dels ‘gàngsters amb corbata’ que denunciaves en el debat d’investidura?
Deia l’argentí Juan Gelman que els grans delinqüents tenen la virtut de no estar ni al lloc ni a l’hora del crim. És la tercera sentència condemnatòria a Unió en els últims deu anys per finançament il·legal. Ens confonen lingüísticament. Per tant, et diria que sí, Duran i Lleida entraria dins el sac dels ‘gàngsters amb corbata”. L’any 2000 va dir que si es demostrava el finançament il·legal del seu partit plegaria. Doncs ha quedat més que demostrat.

Duran i Lleida entraria dins el sac dels ‘gàngsters amb corbata’

Per què no hi ha un càstig en el vot en contra dels corruptes?
Un amic politòleg sempre em diu que la corrupció a les urnes només castiga l’esquerra. El votant de dreta confon el país amb un consell d’administració. Política i mercats responen a una lògica de porta giratòria. El 48% d’ex-ministres del PP i del PSOE estan col·locats en les direccions de les grans empreses espanyoles. És escandalós que la democràcia indulti fonamentalment polítics, banquers i policies.

Arribem a Barcelona. Vens de la Vila de Gràcia i treballes a Sants… Amb quin racó de la ciutat et quedes?
Amb el que queda de la Plaça del Diamant. Barcelona necessita ser ella mateixa i no el parc temàtic en què l’han convertit.

Quina és per tu la Barcelona real?
La rebel. Aquella que a la ‘Trini’ o a Nou Barris ha aconseguit via segrest línies d’autobusos que arribessin als barris més pobres i perifèrics, semàfors a base de conquestes socials o que ha fet la primera planificació sexual de les dones dels barris obrers. Reclamo la Barcelona de Huertas Claveria, la que s’ha fet a sí mateixa.

Què li cal a Barcelona?
Un canvi de model. Barcelona ha d’abandonar el model de fira. Tinc la sensació que només som figurants d’una ciutat que es comporta com un maltractador de dones: encantadora de portes enfora, cruel portes endins, i envia els seus joves a una nova onada migratòria. Jo mateix visc a Ripoll, sóc un exiliat de Barcelona. I no perquè ho vulgui. Formo part d’una generació econòmica que, malgrat tenir formació i haver fet carreres, mai no ha conegut l’estat del benestar ni ha superat el mileurisme, però que li pugen el preu d’anar en metro tres cops en dotze mesos.

Barcelona es comporta com un maltractador de dones: encantadora de portes enfora, cruel portes endins”

Estàs afiliat a…
La Intersindical de Catalunya. Tot i que també em genera confiança la CGT.

Què els hi ha passat, segons la CUP, als sindicats majoritaris com CCOO i UGT?
Són el sindicalisme de concertació. Només representen un segment de la classe obrera. Un segment que ha conegut la contractació fixa, la industria i l’estabilitat laboral. Nosaltres som classe obrera precaritzada que, aquests dos sindicats que, per cert, han signat la reforma de les pensions, no ens representen.

Ets periodista. Quins són els principals problemes de la professió?
Els seus consells d’administració. Els mitjans s’han convertit en empreses. Gramsci deia en un debat parlamentari, deia que un diari amb 800.000 lectors és un partit polític. La Vanguardia és un partit polític.

Què llegiries si no existís La Directa
Convocaria una assemblea per intentar fer La Directa.

Per tancar la xerrada. Un referent polític català.
Agust Gil Matamala, jurista i advocat. El seu pare va ser ‘maqui’ i li estic fent la seva biografia. Tancava la llista de la CUP.

I un d’internacional?
Rosa Parks, la dona negra que es va negar a aixecar-se de l’autobús el 1960.

Versió ampliada de l’entrevista publicada al diari Zona Sec el 15 de gener de 2013. Veure aquí

‘Volver’ (només disponible en castellà)

12 - 17 - 2012

No se puede vivir eternamente enamorado de una idea. Tarde o temprano debíamos encontrarnos, conocernos, descubrirnos… Y, aunque al principio me hicieras llorar, siempre confié en ti para superarlo todo.

Sabes que no siempre te entendí. Y que, a veces, me abrumaste. Pero más allá de tu ombligo pude descubrir otro universo. El de lo auténtico y humano, el de tus pueblos originarios, el de la dignidad que los falsos héroes atacaron con violencia.

Gracias por cuidarme. Por enseñarme a volar. Por mecerme suavemente en tu regazo. Eres inmensa. Nunca me sentí tan pequeño y gigante a la vez. Gracias por dejar que te explorara. No hagas caso de los ojos ciegos de otros… Miran sin ver, oyen sin escuchar, quieren sin amar… A ti, hermosa, no se te puede visitar, hay que vivirte.

Me voy orgulloso de ti. Siempre te quisieron robar la libertad, pero créeme que la contagias. Y gracias por esculpir en mí una dulce frontera entre lo importante y lo banal, y derribar todas las demás. Gracias por aceptarme. Por las dudas y los retos. Por refugiar mis miedos.

Me voy más peronista. Con una lágrima comprometida en la tumba de Evita y con el puño en alto en memoria del Che. Harto de golpistas. Muy harto del olvido, de la intolerancia que nos corrompe el mundo. Y también me voy eufórico, loco y fanático: hincha de Boca.

Gracias por sacarme a bailar tango en tus noches estrelladas. Y perdona que patoso te pisara, hipnotizado por el danzar de tu pollera. Gracias por las melodías de Gardel. Por tus librerías y cafés. Por el folkore. Por tus deliciosos bocados. Por la mirada tierna y sabia de Mafalda. Incluso por enseñarme a saltar del colectivo en marcha. Y por el rojo ceibo de los paseos de rumbo incierto. Tus mil y un paisajes de cuento.

Me voy sin quererme despedir, todavía. Sin saber hacerlo. Embriagado por nuestra luna de miel de 90 despertares llenos de luz. No me cabe el corazón en el pecho. Siento que me pesa… Gracias por enseñarme a amar así.

Te quiero, Argentina

“Espanya sempre ha tingut una actitut avassalladora amb els trets diferencials”

12 - 6 - 2012

Entrevista a Arantxa Anitua, la presidenta de Laurak-Bat, el centre basc més antic del món

A l’Argentina hi ha la diàspora basca més important del món. No és estrany que sigui a la terra de mites com el Che o Evita Perón on es troba l’emblemàtica Laurak-Bat, l’Euskal Etxea (1877) amb activitat ininterrompuda més antiga a dia d’avui a l’estranger. L’advocada Arantxa Anitua, néta de bascos, n’és la seva presidenta des de fa gairebé dos anys. “Hi ha més bascos-argentins a l’Argentina que bascos a Euskal Herria”, reflexiona en rebre’ns.

Arantxa Anitua

Arantxa Anitua és la presidenta de Laurak-Bat des de fa dos anys. Foto: J.Molina


Un 10% dels argentins és d’origen basc. Fins a quin punt la societat argentina és conscient del pes d’Euskal Herria en el seu país?

Sens dubte existim en la consciència col·lectiva de l’Argentina. Hi ha infinitat de referències i dites sobre els bascos, sempre relacionats, això sí, amb el món del camp. No obstant això, el que malauradament preval en la societat és la vinculació amb ETA. Sempre hem d’aclarir que no abracem ni de prop a ETA, però aquí seguim sent els ‘tirabombas’.

Com es va viure des de la distància el procés de pau?

Amb molta alegria. El dia que es va anunciar la fi de la violència el centre va emetre una nota celebrant la decisió. Sempre hem demanat la dissolució de la banda armada. Els objectius d’Euskal Herria només els aconseguirem per la via democràtica.

Quins són, per Laurak-Bat i la seva presidenta, aquests objectius?

No som una entitat partidista, però sí política. Ja en els nostres estatuts ens posicionem a favor de la independència d’Euskal Herria en el seu conjunt. Aquesta és la posició de Laurak-Bat i dels seus dotze membres de la comissió directiva. I també la meva.

Creu que el govern sortint de les recents eleccions pot remar cap a aquesta direcció?
Així ho esperem. Desitjàvem que els partits nacionalistes fessin un bon paper en les eleccions i així va ser. Des d’aquí, ens resulta difícil entendre que PNB i Bildu els costi tant unir-se si el principal objectiu és el mateix. Els moviments partidaris no poden allunyar l’objectiu comú.

El context de crisi a Espanya i Europa i el cas català faciliten el procés cap a la llibertat d’Euskal Herria?
Crec que la conjuntura de crisi econòmica empeny el cas català. Sempre sorgeixen oportunitats en els contextos de crisi. Quan les butxaques estan plenes costa emprendre una revolució i potser això estigui pesant a Euskal Herria, amb un nivell de vida més que correcte. Nosaltres vam aconseguir un concert econòmic que Catalunya sempre ha perseguit, i potser aquesta lluita dels catalans avui els hagi portat a tenir la independència més a prop. A més, el poble català té menys ferides que el basc per seure a parlar.

A l’Argentina hi ha més de 85 centres bascos. Foto: J.Molina

Com van ser les relacions amb el Govern de coalició entre PSOE i PP?
Cordials. Van ser quatre anys sota un govern que no sentíem com a propi. De fet, tots els lehendakaris, excepte Patxi López, van passar per Argentina i, per extensió, per Laurak-Bat. Vam témer que s’atemptés contra els nostres símbols i que no arribessin les ajudes. Però ells van complir i nosaltres sempre vam reconèixer aquell govern, per més que la coalició PSOE-PP no ens va semblar raonable, i més tenint en compte que en aquells comicis hi va haver partits proscrits.

Com es gestiona el centre?
Tenim una massa societària que aporta una part important, a més de les subvencions del govern basc, que van destinades íntegrament a projectes culturals. Hi ha una normativa segons la qual s’estableix una subvenció percentual del que es demana i, s’atorgui o no, l’activitat ha de desenvolupar-se. Es va anar modificant per no generar clientelismes i, gràcies a aquestes ajudes, han crescut els centres bascos al país. A més tenim recursos propis, com els que provenen del restaurant de cuina basca, els espais de lloguer, la pista de frontó o les classes d’euskera.

Qui demanda l’euskera?
N’hi ha que s’acosten des del romanticisme, perquè van tenir avis bascos, i d’altres són simplement amants dels idiomes i els interessa l’euskera per una qüestió exòtica. El més important és que la nostra llengua està present al Centre Universitari d’Idiomes (CUI) de a Universitat de Buenos Aires. Els professors que imparteixen les classes d’euskera estan formats a l’Argentina. De fet, els docents d’Euskal Herria es queden sorpresos del bon nivell que hi ha aquí.

Es fan ressò els mitjans argenitns de les activitats del centre?
És molt difícil penetrar en els mitjans argentins. Espanya sempre ha tingut una actitud avassalladora contra els trets diferencials. I l’ha contagiat a l’Argentina i, per extensió, als seus mitjans, que no presten atenció a nacions com la nostra. Ara bé, un cop a l’any tenim la festivitat ‘Buenos Aires Celebra’. Tallem els carrers i tota la col·lectivitat es pot mostrar. Aquesta activitat ens obre una petita escletxa en el panorama mediàtic on poder difondre qui som i d’on venim. A l’agost van passar més de deu mil persones. És una gran vidriera en què participen tots els centres bascos de l’Argentina.

I què em diu de la xarxa Basca d’Acolliment que impulsa la Federació d’Entitats Basques a Argentina (FEVA) des de fa dos anys?
Es tracta d’oferir als joves estudiants d’Euskal Herria espais perquè puguin sentir-se més a prop de casa seva. L’Argentina és enorme, però els 85 centres bascos que hi ha al país ajuden a reduir distàncies. Els estudiants tenen accés a biblioteques, sales amb ordinadors i fins i tot espais com el frontó. Les Euskal Etxeas sempre van tenir una funció de fraternitat i solidaritat que aquest projecte tracta de recuperar.

De vegades Europa mira amb certa superioritat a l’Amèrica Llatina. Tot i així, encara és hora que alguns països del vell continent condemnin les seves dictadures. El partit que Governa Espanya és un alumne avantatjat en aquest costum…
Sí, aquí ens sorprèn… No entenem que no hi ha un càstig social en el cas del Partit Popular. La gent els segueix votant! Hi ha molta por al revisionisme. Però no es pot construir res si abans no es revisa. Sovint l’argument és evitar l’odi, però cal reconèixer les víctimes. Els argentins, com a mínim, hem estat capaços d’afrontar un procés democràtic per jutjar els militars.

Entrevista publicada a Noticias de Gipuzkoa -veure aquí- i al portal basc Zuzeu -versió en euskera, aquí-

25N: Mas, de Messies a Mourinho

11 - 26 - 2012

Les expectatives convergents, ‘retallades’ (62/50). Un líder hauria de donar sempre la cara. Més encara després de sortir afeblit d’unes eleccions que ell mateix ha convocat. Malgrat això, Mas va ser l’únic candidat que no va admetre entrevistes durant la nit electoral. Veure Oriol Pujol ocupar el lloc del president —ara en funcions— evocava, inevitablement, a la imatge de Karanka quan Mourinho es negava a acudir en roda de premsa. CiU guanya les eleccions, però rep un revés notable en quedar a 18 escons de la majoria absoluta pretesa. La número dos per Girona, Elena Ribera, haurà de buscar un altre pastor, perquè el poble català li ha demostrat que no és cap “ramat d’ovelles esgarriades”.

ERC, torna (10/21). La força que surt més reforçada és l’ERC d’Oriol Junqueras. La formació republicana recull els fruits d’una renovació serena que l’ha apropat als millors resultats de Carod-Rovira. Destacable el perfil constructiu i humil del líder de la formació, poc habitual en les pugnes personalistes que han segmentat l’espectre independentista en els darrers anys. ERC passa a ser la segona força a Catalunya i pot pressionar a CiU per la convocatòria de la consulta sobre la independència. Caldrà veure fins on arriba el grau d’exigència contra els ajustos de Mas.

El bipartidisme espanyol no mana a Catalunya. El PSC (28/20) surt tocat d’uns comicis en què ha estat en fora de joc. El socialisme català haurà de plantejar-se si reformula el seu concepte de catalanisme o si segueix condemnat a la intranscendència. De moment, Pere Navarro obté el pitjor resultat de la història de la formació. De la seva banda, el PP (18/19) millora tímidament els seus resultats. La suma de les dues formacions, per aritmètica, és l’alternativa que té CiU per eludir un eventual govern de concentració nacional amb ERC.

ICV-EUiA (10/13) i CUP (0/3), l’esperança de l’esquerra alternativa. La formació de Joan Herrera ha sabut recollir part de l’empipament popular i trenquen el sostre electoral de Joan Saura, l’any 2006. La defensa del dret a l’autodeterminació ha mantingut en el debat nacional als ecosocialistes, que han construït un discurs molt bel·ligerant contra les polítiques de CiU i PP. Les CUP s’estrenen al Parlament amb 3 diputats en duplicar el vot aconseguit a les municipals de 2011. L’arribada de les CUP al Parlament és la culminació d’un procés d’expansió des de viles i pobles de Catalunya i un premi a una altra manera de fer política.

C’s (3/9) ressuscita el corrent lerrouxista.  Ciutadans li disputa al PP l’oposició al bloc sobiranista i triplica resultats. Albert Rivera ha estat capaç d’articular una alternativa populista i espanyola a Catalunya que ha guanyat pes en una campanya polaritzada en l’eix nacional. El votant socialista castellanoparlant del PSC ha trobat un nou paraigües.

SI (3/0), un projecte no pot ser només una bandera.  L’aventura política de Solidaritat per la Independència va començar a fer aigües mesos després d’entrar al Parlament, amb la fuga de Joan Laporta. Encara és una incògnita saber quin país volen el senyors Alfons Lòpez Tena i Uriel Beltran, a banda d’un de diferent d’Espanya.

Consideracions finals

  • Cal celebrar l’alta participació, sí. Però l’abstenció –no sabem si crítica o passiva– supera la formació més votada. Cap autocrítica al voltant d’aquest punt. Preocupant.
  • Catalunya és com és, no com alguns grups coorporatius i mitjans públics volen que sigui. A nivell mediàtic, no ha estat una campanya ponderada, que hagi tractat totes les opcions per igual. Especialment clarificadora és l’opinió de l’assessor David Espinós, en aquest article.
  • Si la consigna de les eleccions era la formulació d’un referèndum sobre l’autodeterminació, l’aritmètica admet la consulta. Els 87 diputats de CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP (caldira veure si finalment el PSC s’hi adhereix) són més que suficients. El compromís amb els electors hauria de ser coherent.
  • Catalunya no vol representants xenòfobs. Plataforma per Catalunya del feixista Josep Anglada no tindrà representació a la cambra de la Ciutadella, però supera el 2% dels sufragis, per davant de formacions com SI. És necessari un acord, com més transversal millor, per combatre les consignes racistes en la vida política del país.