Votar per la independència (de la por i la intolerància)
12 - 9 - 2017El referèndum no és il·legal. Ni les detencions de càrrecs electes, ni la intervenció de la Fiscalia, ni el desembarcament policial a Catalunya el fan il·legal. Afirmar que és il·legal seria com assumir la legitimitat d’un organisme absolutament polititzat i caduc, com el Tribunal Constitucional (TC), i comprar acríticament el relat interessat de determinats mitjans de comunicació estatals. Que el TC hagi suspès el referèndum, no implica la seva il·legalitat, implica una suspensió no reconeguda per la Generalitat. El que preocupa, doncs, i és raonable que sigui així, és si en aquestes circumstàncies podrà ser efectiu. Si servirà per resoldre el conflicte polític que viu el país. Si realment, al cap de 48 hores i malgrat la situació d’excepcionalitat en què vivim es podrà declarar la República Catalana, tal i com preveu la també suspesa Llei de Transitorietat Jurídica en el supòsit que guanyi el “SÍ”. O millor dit, si en cas de que es proclami, existirà reconeixement internacional.
Sigui com sigui, una de les decisions més importants del país arriba d’aquí uns dies sense que ningú de nosaltres –ni els del “SÍ”, ni els del “NO”, ni els del “depèn”— haguem pogut assistir a cap debat. Amb l’autonomia intervinguda i amb els cossos policials fent hores extres, el debat ha acabat girant al voltant de si es podrà, o no, celebrar el referèndum, més que no pas sobre virtuts o febleses d’una eventual independència. Hi ha qui s’havia imaginat aquest moment apassionant de la història rodejat d’arguments i d’idees. De matisos. De contrastos. De dades. De persones rellevants de l’economia, la seguretat, l’ecologia, la cultura, l’esport o la política fent campanya en favor de les diferents opcions. No. Cap televisió pública, ni privada; ni cap equipament de cap mena, acollirà aquests tipus de fòrums.
La manca d’un debat profund, complex i neutral, però, no és deu, únicament, al desplegament policial a casa nostra. Sabíem que seria així des de fa temps, si finalment la via escollida per arribar al referèndum era l’unilateral. En la unilateralitat es mobilitzen, sobretot, els convençuts. La millor campanya del NO –tal i com han fet PP, C’s i també un PSOE absolutament desdibuixat— és relacionar el vot amb la il·legalitat, és a dir, amb la por. Els partidaris del ‘NO’ no tenen cap al·licient per acudir a les urnes, ni tampoc tenen veu en cap campanya. És poc atractiu sortir al terreny de joc si abans ja t’han advertit que el partit no serà vàlid. Senzillament els del “NO” guanyen si aquell dia fan qualsevol cosa menys votar.
Davant d’això, hi ha qui dirà: “Ok, molt bé, i que havíem de fer els independentistes, esperar dècades fins que l’Estat avali un referèndum acordat i vinculat?” I tenen raó. És legítim que l’independentisme, davant de les múltiples negatives de l’Estat de negociar res, opti per la via unilateral, entre altres coses perquè té la suficient majoria parlamentària com per fer-ho. I molts dels que no creiem que aquesta sigui la millor via, ens sentim en la responsabilitat moral de contribuir-hi mentre les possibilitats de “fer-lo bé” siguin objectivament llunyanes. Malgrat això, sembla lògic pensar que les circumstàncies d’excepcionalitat en què se celebrà el referèndum –si és que el podem arribar a celebrar— dificultaran la concurrència per igual de les parts; dificultaran la lectura que se’n farà del resultat, i sobretot, dificultaran la seva aplicació.
Què cal fer, doncs, de cara diumenge que ve, amb un referèndum legítim, però suspès, i amb els Mossos encerclant a mode de sardana els col·legis electorals? La resposta, per mi, és clara: sortir massivament al carrer, papereta en mà. I intentar votar. Votar sí, votar en blanc o votar no; però intentar votar. Malgrat la por que ens voldran infligir i encara que siguin driblant agents. Participar de l’1-O és avui el millor exercici de sobirania que tenim com a poble. I un dels principals problemes que té el govern de Rajoy i que el pot portar d’on no hauria de sortir mai: l’oposició. Per tant, cal sortir al carrer i fer compatible el vot amb una mobilització massiva contra l’onada repressiva de l’Estat. Sens dubte, el que no ha aconseguit aquests mesos l’independentisme, com era eixamplar la base; ho ha aconseguit amb escreix l’estratègia autoritària del govern popular. La reacció del món estudiantil, sindical, cívic i veïnal ha bastit un ampli i divers bloc democràtic disposat a convertir l’1 d’octubre en una enorme esmena a la totalitat del Règim del 78. El debat ja no va, només, d’independència. Entra en el terreny de joc la dignitat col·lectiva com a poble i la defensa dels drets i les llibertats vulnerades els darrers dies. I per tant, tot apunta a una alta participació amb ramificacions també més enllà de l’Ebre.
I és que molts sortirem al carrer convençuts que l’1O no és només una oportunitat per a Catalunya, sinó per al conjunt de pobles veïns. Molts que discrepem de “l’independentisme màgic”, o que veiem amb desconfiança com la dreta neoliberal s’ha abraçat a l’independentisme, entenem que l’1-O pot ser la palanca d’un canvi més ampli i en clau constituent, també, per la resta de l’Estat. L’estímul per activar un sotrac que trenqui el cadenat del 78. Molts creiem que avui una relació d’igualtat ja no és possible amb el model autonòmic; i que cal un nou estatuts de convivència. La qual cosa no va de la mà amb trencar els llaços que ens vinculen amb la resta de ciutadans amb els que compartim memòria, lluites i poderosos adversaris en comú.
I, com deia en el títol, molts també sortirem al carrer també a demanar la independència de la intolerància. La intolerància de l’espanyolisme més anacrònic que anima amb càntics mononeuronals als guàrdia civils que venen a Catalunya; i també de la intolerància de part de l’independentisme que etiqueta de bons o mals catalans en funció de seu grau de patriotisme. De debò volem fer un país en què personatges de la trajectòria i compromís de Serrat (en cultura), Évole (en periodisme) o Coscubiela (en política) siguin els nostres sospitosos habituals? Per què si és aquesta estretor de mires el que ha de regir els fonaments de la nova República alguns ens perdrem pel camí. A molts ens preocupa que el nacionalisme espanyol i una part de l’independentisme -el més sectari i que traeix la seva arrel més popular- tinguin punts de coincidència. Curiosament, als dos extrems els interessa molt l’Espanya monocolor i cavernícola del “oe, oe”, i molt poc la fraterna que s’ha mobilitzat a favor de la plurinacionalitat i del dret a decidir.
D’aquest món binari, tendent al pensament únic, amb al·lèrgia al diàleg i als matisos, molts també ens volem independitzar. Tancar els ulls davant d’aquestes sensibilitats solidàries és tancar els ulls davant la millor versió dels pobles i enfonsar la possibilitat d’unes aliances necessàries per seguir somiant a partir del 2-O.
Enric Pubill i el deure de no oblidar
04 - 20 - 2017L’última vegada que vaig coincidir amb l’Enric Pubill va ser al Parlament de Catalunya. El dia que condecoraven el col·lectiu dels Iaioflautes, fa poques setmanes. Aquell dia l’Enric no es va voler perdre una cita que, per a ell, era especialment emotiva. Com antifranquista convençut que va ser, sempre va tenir clar que la lluita per les llibertats no va acabar amb la mort del dictador. Així que es va implicar també en aquesta lluita. I no va dubtar en cedir-los la petita seu de l’Associació d’Expresos Polítics de Catalunya que presidia quan, arran del 15M, van sortir a donar la cara en defensa dels seus néts i nétes.
Ahir a la tarda vam saber que havia mort quan tornava a l’AVE procedent de Madrid. Tornava de presenciar La Voz Ahogada, l’obra de teatre que narra la vida a les presons franquistes. Tenia 86 anys i malgrat l’edat, el seu ritme era incansable. Sempre acudia a totes les trucades per reivindicar la memòria. Una memòria marcada per la dictadura que li havia robat la joventut. Va passar cinc anys de la seva vida a la Model de Barcelona, i cinc més al penal de Burgos. Allà coincidiria amb un altre lluitador antifranquista, el nom del qual mai ha transcendit, l’Antonio Molina. El meu avi a qui no vaig conèixer.
Com a periodista he entrevistat l’Enric diverses vegades. Primer a Cambio16 i més tard a Eldiario.es. Suposo que per a mi tenia quelcom de reparador parlar amb qui havia compartit presó amb l’avi. A més, en la memòria d’elefant d’Enric no hi havia llacunes. Ho recordava tot, per bé i per mal. De la mateixa manera que relatava entusiasmat els llaços de solidaritat entre presos, també el va perseguir sempre el record atroç de les humiliacions que li va tocar patir. Com els mètodes d’extorsió dels temuts germans Creix. Antonio Juan i Vicente Juan Creix, dos policies al servei del règim que es van convertir en el símbol de la més despietada repressió policial. I als que Enric no va poder expulsar mai dels seus malsons.
Enric Pubill, en un acte d’homenatge a l’Associació d’Ex Presos Polítics del Franquisme
Recordo a l’Enric afectuós, atent, elegant, somrient… I radicalment del PSUC. Habitual de totes les mobilitzacions ciutadanes. Ferri defensor de que les esquerres deixessin de mirar-se de reüll per donar-se la mà i, com es diu ara, confluir. I crític amb les dretes. L’espanyola i també la catalana, a qui li retreia haver retirat les ajudes a entitats com la seva Associació d’Expresos de l’ànima. Se solia queixar de les retallades que havien deixat en escac algunes de les seves iniciatives, i posava l’exemple de la petita revista de l’associació, que havia passat de ser en color a blanc i negre.
Paradoxalment Pubill s’ha anat un dia d’aquells en que a un li fa vergonya aliena comprovar que, en segons quins assumptes, l’Estat segueix ancorat en el pitjor dels seus passats. Hores després que el cor de Pubill s’aturés a l’altura de Saragossa, l’Audiència Nacional condemnava a un any de presó i set d’inhabilitació a Cassandra. La tuitaire que havia escrit 13 missatges sarcàstics sobre el president del Govern franquista, Carrero Blanco. El mateix Estat que sistemàticament s’ha negat a reparar les víctimes del franquisme, sembla ser que sí que pot perseguir i castigar les bromes sobre els seus botxins.
La mort de Pubill, com fa uns mesos la de Marcos Ana, ens recorda que el pas del temps és implacable. I que la memòria viva dels lluitadors per la llibertat i la democràcia se’ns esmuny. Ens queda el seu llegat, però se’ns van els referents. És llei de vida. Enric temia que l’Associació d’Expresos decaigués després de la seva marxa. Per això solia insistir en què preservar la memòria era una qüestió col·lectiva i no era solament una lluita dels qui van patir la repressió en la seva pròpia pell. Que els veïns d’una ciutat bombardejada també estaven interpel·lats pel passat. Que havíem de convertir el buit de tantes generacions que no van conèixer als seus familiars en dignitat i compromís. En memòria. Que no mereixíem una democràcia amb peus de fang, crescuda sota un pacte d’amnèsia.
Precisament l’Enric va denunciar en cada acte el silenci còmplice de la democràcia davant la impunitat franquista. I vull pensar que la pau que transmetia les últimes vegades que el vaig veure tenia a veure amb el canvi de cicle polític. Un canvi que, juntament amb l’empenta incansable de les entitats memorialistes i de drets humans, ha aconseguit que al voltant de del territori estiguin sorgint ajuntaments valents que volen portar el franquisme davant els tribunals. Barcelona, Pamplona o Vitòria estan avui compromeses amb els valors de ‘Veritat, Justícia i Reparació’. I han de venir moltes més. L’hi devem a lluitadors com l’Enric Pubill. “Porque fueron somos, porque somos, serán”.
Tinc un amic que dubta entre la CUP i Catalunya sí que es Pot
09 - 26 - 2015Tinc amic que té dubtes. Encara no sap què fer el 27S, si votar a la CUP-Crida Constituent o fer confiança a Catalunya Sí que es Pot (la confluència de ICV-EUiA amb Podemos i Equo).
Aquest amic meu, a vegades s’il·lusiona i d’altres s’entristeix. Té la família i les amistats dividides –bé, dividides no; molt unides però amb discrepàncies sobre el vot— i els seus valors, el sentit crític i l’esperança despistats. Tinc un amic que està disposat a posar en joc el que calgui si és per què es respectin els drets socials i nacionals del poble que s’estima. Aquest amic entén que la sobirania es defensa combatent els atacs a la llengua, la cultura i la democràcia. Però de la mateixa forma creu que no hi ha sobirania plena sense escoles, sanitat i equipaments públics. La sobirania també és ser independent dels mercats financers, sol dir.
Tinc un amic que no creu gaire en les fronteres, però sí que creu que darrera les banderes s’hi amaguen valors. Tradicions. A casa hi té l’estelada i la bandera republicana i les dues el representen, perquè les dues parlen de llibertat. Tinc un amic que s’estima Ses illes, Euskal Herria, Galicia, Andalusia i les Illes Canàries. Que li agrada el flamenc, la gaita, la rumba, Rubianes, Machado i les papas arrugás. Que té sang murciana i que se sent ferit quan el nacionalisme -o la ignorància-, vingui d’on vingui, enfronta pobles. No hi ha res més trist per aquest amic que s’iguali el govern del PP amb la diversitat de famílies que viuen a Espanya, moltes d’elles que s’estimen i respecten Catalunya, malgrat anys de catalanofòbia mediàtica i política.
‘Ai!”, il·lustració de Joan J. Guillén
Tinc un amic que creu que el bipartidisme ha estat com una mena de càncer que ha fet metàstasi i que costa d’atacar. Que es reprodueix i que mata la il·lusió. Que ofèn, que està podrit, i que enganya. Això sí, també mira de ser just i li generen tot el respecte aquells socialistes que treballen per dignificar el seu espai polític. Aquest amic tampoc li agrada en excés que alguns es mirin molt el melic. Lamenta el règim pujolista i la manca d’autocrítica de CDC i Unió per haver pivotat durant anys l’estabilitat d’un Estat mancat de convicció democràtica. Sorgit d’una Transició poruga. Incompleta. I, sobretot, interessadament desmemoriada amb aquells qui van morir per la llibertat.
Aquest amic meu, que no sempre té raó i que s’equivoca, té un marc mental que de vegades el limita. La seva tradició familiar beu del PSUC, el seu pare va estar empresonat després de manifestar-se en contra de l’assassinat sagnat de Puig Antich i el seu avi va morir d’un infart després d’anys tancat a la Model i al penal de Burgos. La sang li bull davant d’alguns discursos cegs i sords, però fa anys que medita i es pren herbes abans d’anar a dormir. Aquest amic meu, d’àvies lluitadores, que sempre ha tingut clar l’orientació del seu vot, a vegades se sent incòmode amb la petjada de Podemos en la campanya de Catalunya Sí que es Pot. Excessiva, troba. No sempre encertada. Però no li resta valor a l’escletxa oberta a l’Estat, i al canvi monumental que van viure ciutats fins ara reenes del PP, com A Coruña, Santiago, Càdis, Madrid o València, el passat 24 de maig.
Aquest amic meu li agradaria viure en una República Catalana. Sense perdre els lligams amb altres pobles, tots ells amb el dret d’autodeterminació garantit. Perquè creu el futur és dels pobles i de la seva gent. I entén la il·lusió que desperta Junts pel Sí, i admira persones de la candidatura, però no creu que els que sempre han fet el mateix ara puguin ser part del canvi. Dubta profundament que conselleries governades per CDC puguin avançar cap a cap sobirania perquè en el seu ADN estan les privatitzacions. Aquest amic creu que el pluralisme és un bé molt preuat i que la seva televisió pública l’ha perdut. I que hi ha hagut un ús i abús dels símbols en benefici d’una única Catalunya, que és un país plural, divers i que l’hem de fer entre tots, pensem com pensem.
Aquest amic troba a faltar debat polític. Educatiu, social, sanitari. I no li agrada que els seus referents polítics entrin en crítiques eternes. Sí que li agrada la discussió i el contrast de propostes, però no els atacs innecessaris. I accepta les contradiccions, perquè són part de la vida i perquè ell és el primer en contradir-se cada dia. A aquest amic que no li agraden els dogmatismes, ni els sectarismes, ni el pensament únic. Que creu que Catalunya és Serrat, Llach i Ovidi. Tinc un amic que no vol només un país nou, que vol un país millor. Net, just i transparent. I que creu que la ruptura amb l’Estat i el regim sorgit del 1978 és inajornable.
Jo, a aquest amic meu, no el puc ajudar gaire. Només li presto aquestes dues converses que he tingut amb els dos caps de llista d’ambdues opcions que es planteja. I que ell triï. Em diu que espera que la pugna electoral d’avui, sigui l’aliança ciutadana de demà.
Conversa amb Lluis Rabell (Catalunya Sí que es Pot)
Conversa amb Antonio Baños (CUP-Crida Constituent)
Una conversa amb la ‘Marca Barcelona’
10 - 31 - 2014L’Antoni Vives s’expressa amb contundència. A vegades intimida i tot. El seu llenguatge verbal, i també el no verbal, estan a mig camí entre la fermesa i la brusquedat, sempre amb un embolcall d’extrema cordialitat que suavitza les situacions tenses.
Mantenir una conversa amb ell i mirar de ser incisiu no l’incomoda. Diria que fins i tot el motiva. En part, perquè està convençut del que fa. La qual cosa pot estar motivada o bé per un gran concepte de les polítiques que desenvolupa –i de si mateix—; o bé per ignorar l’empipament que es respira a peu de carrer en cada cop més barris de Barcelona. Una Barcelona que malgrat els iots de luxe, els premis internacionals i, en definitiva, del suposat èxit del turisme –és la quarta ciutat europea més visitada i té un dels Ports més importants del món— segueix tenyida de contrastos i d’una desigualtat ofensiva [aquí un bon retrat d’aquesta realitat].
Quan a Vives se li pregunta pel turisme té la virtut de portar la resposta al terreny de l’IVA i acabar responsabilitzant a Madrid de que els efectes que genera a la ciutat no siguin prou redistributius. Quan se li parla de nova política o de l’esgotament del vell model de participació ciutadana, arqueja la cella i demana, per favor, que cadascú assumeixi el seu rol en la societat. Compara Franco amb Durruti per posar sota sospita els anhels dels moviments assemblearis de decidir, cada cop, sobre més aspectes de la vida pública. De fet, quan se li recorda el rebuig veïnal envers projectes liderats i mimats per ell, com el Pla Paral·lel, la reforma de la Diagonal, o la del Port Vell, fa un exercici de reduccionisme i acaba parlant de grupuscles, de pseudopopulisme i demagògia. Fins i tot fa un diagnòstic tant atrevit com esbiaixat: insinua que darrera de l’organització ciutadana i la pressió popular hi ha la mà de suposades estratègies de partits.
Vives, en un moment de l’entrevista concedida a Catalunya Plural / Enric Català
Després de passar una hora de rellotge amb l’Antoni Vives penso que no és cap cínic. I no és cert que desconegui la realitat. Sap perfectament els riscos de les seves polítiques, però té esculpit al front el model de ciutat que vol. Simplement té un altre concepte de l’èxit i del progrés de la ciutat, evidentment molt allunyat del que tenen els col·lectius socials i veïns que lluiten, des dels barris, per una ciutat més justa. Més amable. Més solidària. Més sensible. I més autèntica. Té un altre concepte de la vida en comú i, segurament, de la igualtat d’oportunitats.
Els sistemes de valors no són criticables –o sí, però vaja, cadascú és lliure de creure en el que li doni la gana—, però sí que ho són les conseqüències de les accions, sobretot les dels responsables públics. La desigualtat, els processos de gentrificació als barris populars, la pèrdua d’espai públic o la substitució de la memòria col·lectiva en benefici de la rendibilitat econòmica sí que són criticables. Els veïns decidiran si s’ha governat en benefici de la Barcelona de postal o si s’ha escoltat prou una ciutat que s’aferra, malgrat tot, a la seva identitat.
Comentari a propòsit de la conversa mantinguda amb Antoni Vives a Catalunya Plural / Eldiario.es divendres 31 d’octubre [consultar aquí]
“Can Vies està refent allò que l’administració conscientment va destrossar”
06 - 25 - 2014Entrevista a Josep Maria Domingo, president del Centre Social de Sants
Josep Maria Domingo, al Centre Social de Sants (c/ Olzinelles, 30) / Ana Inés Fernández
@molina_jordi (Barcelona) / El Centre Social de Sants, històrica associació de veïns d’aquest barri, no ha dubtat ni un moment en donar suport al col·lectiu de Can Vies, després de l’“error terrible” que va cometre l’Ajuntament, ens explica el seu president, Josep Maria Domingo, en al·lusió a l’enderroc. Parlem amb aquest veterà activista sobre el paper de les associacions de veïns en els conflictes socials i urbans oberts a Barcelona.
Què significa Can Vies pel barri de Sants?
És un símbol de llibertat. Una part de Can Vies ha desaparegut físicament, però l’esperit segueix més viu que mai. Era un espai propietat de TMB totalment desaprofitat i aquest col·lectiu va cobrir una necessitat que hi havia al barri, com ho era construir un espai autogestionat per a joves.
Quin resum faria de les negociacions prèvies a l’enderroc?
La gent de Can Vies es comprometia a insonoritzar el local, col·lectius alternatius d’arquitectes els ajudaven. També hi havia el compromís de netejar el que embrutaven després d’alguna festa i el de vetllar perquè ningú es quedés fent xivarri al carrer. A canvi, demanaven que el desnonament s’ajornés. L’Ajuntament no ho va acceptar i va fer una contraproposta, que consistia en què ells es feien càrrec de l’edifici, la qual cosa implicava que els okupes havien de marxar i tornar un cop l’Ajuntament hagués habilitat degudament l’espai.
A partir d’aquí les negociacions s’encallen fins que el desnonament es produeix… i esclata el conflicte.
Can Vies no volia deixar l’espai fins que se’ls garantís un període de no desnonament, mentre que l’Ajuntament deia que primer havien de sortir. Ens va sorprendre molt que mentre aquest debat seguia obert es procedís al desnonament i posterior enderroc.
No deixa de ser sorprenent que després d’haver fet fora el col·lectiu i derruït mig edifici, ara se’ls deixi tornar…
És una contradicció terrible. L’Ajuntament ha comès un error horrorós. I no saben com arreglar-ho, estan desconcertats.
Ara la situació ha tornat a la normalitat, gràcies, en part, al paper del teixit veïnal del barri, majoritàriament solidaritzat amb Can Vies.
Es tractava de baixar el soufflé. El col·lectiu de Can Vies està refent allò que l’administració conscientment ha destrossat. Els quatre punts que va fixar el Centre Social per desencallar el conflicte, juntament amb la FAVB i l’Ajuntament, s’han complert. Es va aturar l’enderroc, es va permetre l’entrada de la gent de Can Vies, s’ha fet una comissió mixta per avaluar els danys i, finalment, s’han acabat els aldarulls i retirat el cordó policial. Tot això ha passat, per tant, a efectes pràctics, Sants està recuperant Can Vies.
L’edifici és segur?
Hi ha un informe tècnic en què hi han participat arquitectures municipals d’Hàbitat Urbà i altres col·lectius, com els arquitectes de LaCol, que així ho acredita.
L’Ajuntament sosté, però, que l’edifici, en un any, haurà d’enderrocar-se definitivament.
El regidor Jordi Martí i l’alcalde Trias no han dit la veritat absoluta. Una part de l’edifici no és zona verda, sinó zona edificable. I, si volen fer-lo tot zona verda, s’ha de modificar el PGM. I això no és cosa d’un dia.
Calia fer efectiu l’enderroc tenint en compte la simbologia d’aquest edifici?
TMB hagués pogut esperar cinc anys més. Va faltar manca de previsió per part de l’Ajuntament, malgrat que nosaltres vam insistir molt en què es podia generar un greu problema d’ordre públic si tiraven endavant. No ens van fer cas.
Són igual de lamentables les imatges de la furgoneta cremant de TV3, com la de les agressions policials a La Directa”
Quina valoració fa dels aldarulls.
Molts periodistes m’han intentat treure la condemna de la boca, però són igual de lamentables les imatges de la furgoneta cremant de TV3, com la de les agressions policials a La Directa. A Sants hi va haver una gran manifestació pacífica de suport a Can Vies, i només quan va acabar van sortir els de sempre a fer merder. Nosaltres no estarem mai d’acord que hi hagi violència, però la condemnem tota.
Si depengués del Centre Social de Sants, es demanarien dimissions?
Hem demanat responsabilitats polítiques, però la decisió suposo que no ha sortit només del regidor.
Creu que la Barcelona social està en risc?
No ens agrada que la millora de la ciutat passi pel turisme a costa de que uns pocs s’enriqueixin i molts s’empobreixin. La visió alternativa de la ciutat s’emmarca en la desobediència civil, dins de l’Ajuntament mai ha estat una alternativa real. Des dels Jocs Olímpics, tenim una Barcelona d’aparador.
No totes les associacions de veïns d’arrel tradicional estan abordant els conflictes dels seus barris amb la mateixa convicció que Centre Social de Sants.
És que hi ha moltes associacions de veïns i agrupacions d’entitats que estan polititzades. Nosaltres fem política, però per no haver de dependre de la política.
Convivència o inseguretat… o crisi?
04 - 17 - 2014La frontera que separa els problemes de convivència i els d’inseguretat és molt prima. Ho hem vist en aquesta nova edició del diari, en què expliquem el malestar d’un important número de veïns arran de les conductes incíviques d’un grup de joves nouvinguts. Ens ho han explicat mentre que fonts de la policia, el consistori i el teixit associatiu ens desmentien qualsevol tipus d’organització delictiva al barri i ens ubicaven el conflicte en qüestions relacionades únicament amb la convivència.
En els darrers anys, no es pot dir que els mitjans de comunicació hagin contribuït a canviar la percepció de segons quins joves a la nostra societat. Moltes empreses de la comunicació busquen notícies cridaneres que confirmin un imaginari conflictiu d’activitats violentes entre bandes. Des d’aquestes pàgines volem fugir d’un periodisme alarmista i apostem per explicar la complexitat de les relacions humanes. Cal denunciar l’incivisme, vingui d’on vingui, però som prou conscients de l’estigmatització dels immigrants en què cau sovint l’opinió pública, que els exigeix demostrar cada dia que són innocents.
Fes clic per consultar el diari Zona Sec
La realitat complexa que viu el Poble-sec i la preocupació de part del veïnat ni s’ha d’exagerar ni s’ha d’amagar, al contrari. Cal diagnosticar-la correctament i posar-hi recursos. Però parlar d’inseguretat ciutadana és arriscat perquè és un terme molt carregat ideològicament. Sovint ho vinculem a uns determinats delictes, mentre que constantment veiem certa ceguera sobre la inseguretat que, per exemple, produeix l’actual marc laboral, l’especulació, els grans fraus bancaris o la corrupció.
Aquesta crisi ha estat especialment crua per a les classes populars i ha provocat competència entre col·lectius. L’actual situació és camp abonat per al reforçament dels estereotips xenòfobs. De fet, l’informe presentat recentment per SOS Racisme Catalunya alerta del creixement “d’un racisme invisibilitzat” i posa de manifest els perills del racisme institucional i com aquest està alimentant el racisme social. Una de les conclusions a les quals arriba l’estudi és l’escassa voluntat institucional per afrontar aquest fet.
Cal reforçar el diàleg entre els diferents col•lectius i prioritzar les inversions en qualitat de vida als barris. El Poble-sec pot presumir de complir amb escreix i de manera transversal la croada per la inclusió. Només així evitarem que futurs conflictes i delictes afebleixin la cohesió social del barri. Invertir en convivència és evitar el germen del populisme.
El mestre que va prometre el mar
12 - 5 - 2013Un mestre català, instal·lat per vocació i convicció a un minúscul poble empobrit de Burgos, va ser assassinat pels militars l’any 1936, només esclatar la Guerra Civil. Els seus alumnes, avui avis, encara recorden el professor que els va ensenyar a expressar les seves emocions i a ser persones lliures. El documental El Retratista, que ahir van emetre els Cinemes Girona arran de la presentació d’El Diari de l’Educació de la Fundació Periodisme Plural, explica la història d’Antoni Benaiges, el mestre que va acabar a una fossa comuna ‘per prometre el mar’.
“Amb la revolta militar del 1936, el primer q van fer els falangistes va ser anar contra l’escola, van fer una guerra contra l’escola”. Ho explicava amb rotunditat el professor emèrit i historiador de la Universitat Pompeu Fabra, Josep Fontana, en el col·loqui Mestres de Llibertat posterior a l’emissió del documental. Irene Balaguer, presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, afegia: “una societat educada és sempre un perill per aquells que la volen dominar”.
D’esquerra a dreta, Alberto Bougleux i Sergi Bernal (El Retratista), Irene Balaguer (Rosa Sensat), Josep Fontana (historiador) i Josep Carles Rius (Fundació Periodisme Plural) Foto: Diari de l’Educació
Les dues reflexions es poden constatar en l’obra rigorosa i emotiva de Sergi Bernal i Alberto Bougleux, que rescaten de l’oblit la feina i la personalitat del mestre Benaiges. Un ferm convençut de la tècnica Freinet, una innovadora metodologia pedagògica basada en la participació dels infants i l’ús de la impremta, que va crear el seu col·lega francès Célestin Freinet. Menció especial mereix l’entranyable record dels seus antics alumnes, que han perdut la joventut però mantenen intacte la tendresa i la innocència. L’estiu del 1936, després d’haver imprès un quadern titulat El mar: Visió d’uns nens que no l’han vist mai, el professor els promet portar-los del poble a Barcelona per veure el mar. Després de 75 anys de la seva mort, els alumnes conserven com un tresor la promesa del mestre, que només l’odi del feixisme l’impediria complir per sempre.
A Benaiges només el veiem en alguna fotografia perduda que van conservar els seus deixebles. Les poques que els pares dels nens no van llançar a la foguera per por que se’ls relacionés amb el mestre. El seu rostre apareix en el retrat que serveix de cartell promocional. En segon pla, envoltat de cert misticisme, cedint tot el protagonisme als seus nens. Precisament tal i com va ser el seu mestratge. Potser per això, per la falta de documents gràfics en què el veiem, un pot tancar els ulls i imaginar la figura de Benaiges reencarnada en el personatge de ‘mestre’ que protagonitza Fernando Fernán-Gómez a La lengua de las mariposas. Al cap i a la fi, Benaiges, com aquell bondadós professor que va teixir Manuel Rivas, primer, i que va portar a la pantalla José Luis Cuerda, després, és només un dels centenars de professors eliminats per la cruesa de la guerra.
En acabar l’emissió, Sergi Bernal, ideòleg del projecte, explicava com a l’agost de 2010 va anar a Bañuelos de Bureba, on avui en prou feines hi viuen 30 persones. A poca distància, un equip d’arqueòlegs i forenses treballava per a l’exhumació una de les fosses comunes de les muntanyes de La Pedraja. Allà es gesta l’embrió d’un documental que ahir va commoure a prop de 150 persones als Girona i que s’ha dut a terme gràcies a la implicació del públic. I és que els recursos per produir el film han sortit d’una campanya de verkami que va superar les previsions dels seus impulsors.
El documental és una invitació al passat però també a un debat, el de l’educació, més present que mai. Inevitable preguntar-se quins valors imperen avui en la nostra societat. Vivim prou emparats sota conceptes com la creativitat, la empatia, la solidaritat o la comprensió? O som esclaus d’un model de societat que es fixa més en el que tenim que en el que som? La competitivitat, l’èxit, les aparences, el triomf… Estem legislant perquè els nostres mestres puguin ensenyar a pensar lliurament els seus alumnes? La igualtat d’oportunitats a l’escola està garantida en un moment de privatització de l’ensenyament? El Retratista no fa només un homenatge a Benaiges, sinó als mestres de la República i a la nostra memòria col·lectiva. Una mirada al passat per recuperar de les cendres l’essència de l’educació.
El Retratista – trailer oficial from alberto bougleux on Vimeo.
Títol: El Retratista / Direcció, fotografia, montatge: Alberto Bougleux / Idea original: Sergi Bernal / Duració: 52′ / Any: 2012 / Més info
Presons de luxe vs. llibertat precària
11 - 1 - 2013Després del triplet de lectures que acabo d’engolir sobre la nostra estimada professió —Hem renunciat al periodisme, d’Anna Bonet; A l’abordatge, de Roger Palà; i Abordant la precarietat, de João França— és inevitable no sumar-se al carro de la reflexió. Si en van sorgint més, prometo llegir-les totes. En el meu cas, recupero una frase que, recentment, m’ha etzibat un d’aquells professors de qui un guarda un especial record i amb qui es pot mantenir una relació d’igual a igual un cop finalitzats els estudis. Deia així: “pots viure acomodat en una presó de luxe, o sortir al carrer a exercir la teva llibertat precària”.
El concepte és gràficament poderós i verbalitzava la inquietud que, des de fa anys, conviu amb molts professionals que desfilem per aquesta fràgil línia divisòria. Sóc d’aquells periodistes —collita del 84— que va cobrir la crisi des de l’aparent comoditat de la redacció fins que la magnitud de la situació va derruir els febles murs que, crèiem, ens protegien. La crisi sistèmica, a més, es va posar d’acord amb una crisi de model que ha alterat la lògica emissor-receptor i, entre una cosa i una altra, encara ara és un misteri esbrinar com serà la pràctica periodística del futur.
Cartell que em vaig fer fer durant el meu exili argentí, ara fa un any
El que és i serà innegociable, sigui quin sigui el model, és l’essència del periodisme. No voldria traçar cap línia mestra del què és o el què no és periodisme –cadascú és lliure de sentir-lo com més li escaigui— però sóc dels que ha esculpit la seva pròpia imatge de la professió al voltant de referents com Montalbán –per cert, es compleixen 10 anys de la seva mort— o Huertas Claveria. Denunciar les injustícies, sospitar de la versió oficial —i sobretot del silenci oficial— donar veu als que més ho necessiten i, en definitiva, ser incòmode al poder és el que sortosament encara dóna sentit a l’ofici per a molts companys. La resta d’interpretacions són vàlides i cal assumir-les, sobretot quan el lloguer truca amb puntualitat a la porta. Però no em serveixen per complir amb el que, de petit, em van ensenyar a casa: poder anar al llit amb la sensació d’haver contribuït a millorar les coses.
La lògica empresarial dels mitjans privats i la pressió política via subvencions en els públics li fa permanentment bullying a la professió. Això no vol dir, ni molt menys, que tots els companys i companyes que treballen com lleons a mitjans grans siguin servils còmplices d’aquesta situació. Com diu en João, també a “les redaccions ‘gerontocràtiques’ estan plenes de grans professionals que en el seu dia a dia aconsegueixen fer forats per allò que és important”. Però els criteris que marquen el que surt i el que no en portada no tenen res a veure amb els valors que ens van ensenyar o amb els que comentava en al paràgraf anterior. De fet, de vegades tinc la sensació que aquesta mateixa militància del periodisme desobedient i combatiu és la que ens allunya de segons quins centres de treball.
El futur de la professió està a les nostres mans i, possiblement, per recuperar l’essència haurem de ser originals i, sobretot, valents. Com ho han estat en els darrers anys diverses iniciatives que han emergit com a noves fórmules de periodisme. Propostes engrescadores, algunes joves i brillants i que, perquè no, poden ser la punta de llança d’una alternativa al polaritzat poder mediàtic. Des dels mitjans socials i portals alternatius fins a grups de professionals crítics, passant per certa premsa de proximitat o veterans mestres que tornen a donar guerra. M’agrada pensar que les escletxes d’esperança actuals poden iluminar el camí que demà ens dugui cap a un altre paradigma mediàtic.
Per acabar, cito la “host de vaixells de periodistes-pirata, abordant en massa i per sorpresa les gerontocràtiques redaccions dels mitjans de comunicació de Barcelona” que descriu amb lucidesa Roger Palà. M’engresca i m’interpel·la directament i, com a en João, m’ha robat un sincer somrís. Jo me’ls imagino com valents abanderats de la llibertat precària des de la qual escric. Però hi ha uns altres pirates als que cal parar atenció. A vegades, fins i tot, van vestits de veterans editors i contribueixen més o menys volgudament a precaritzar el nostre mercat laboral i a limitar la nostra llibertat de premsa. I no em refereixo, òbviament, als qui emprenen noves propostes i fan mans i mànigues per obtenir recursos. Em refereixo als que viuen apoltronats, que exigeixen més que no pas escriuen i que, quan ho fan, els hi has de refer mig text. No permetem que facin del nostre silenci la seva coartada. Denunciem les injustícies, que és el millor que sabem fer, començant per les que patim nosaltres.
Lluitar també és educar
10 - 4 - 2013Lluitar també és educar. La resolució del Tribunal Constitucional (TC) ha conclòs que el català no serà un requisit per als funcionaris de les Illes, sinó un mèrit. La legalitat vigent es posa de nou al costat d’un decret del PP i avala, per tant, la política lingüística del president Bauzá, que ha aconseguit mobilitzar com mai la comunitat educativa de les Balears. Lluitar també és educar i la lliçó de dignitat i compromís que estan donant els docents compensa totes les hores lectives perdudes. Com era d’esperar, des de l’executiu s’ha ignorat el clam del carrer i s’ha apel·lat a la majoria silenciosa, el nou i més surrealista aliat de la dreta immobilista. Ara, segons una informació del Diari Ara Balears, el PP podria portar davant els tribunals als pares i mares que no han portat els seus fills a classe en solidaritat amb la protesta. Davant el “terrorisme cultural de Bauzá”, com m’ho descrivia fa uns mesos l’activista mallorquina, Aina Díaz, la millor resposta és: 2056-0009-74-4102003418 —Caixa Colonya, a nom de l’Obra Cultural Balear—, el número de compte de la caixa de resistència dels mestres en vaga.
Collboni, candidat del PSC per Barcelona? La pèrdua de protagonisme del PSC en el debat polític català té orígens diversos i explicacions complexes. L’actual debat sobre el dret a decidir, que marca l’agenda política i mediàtica catalana, és un terreny hostil per als socialistes. Pere Navarro sembla un equilibrista desfilant per una estreta corda enmig d’una tempesta amb vents de diferents latituds. Potser, entre tanta ambigüitat, és interessant destacar la claredat del portaveu Jaume Collboni, bastant autocrític en les dues últimes ocasions que he tingut per parlar amb ell. No es va mossegar la llengua quan li vaig preguntar, abans de l’estiu, sobre l’actitud inflexible d’alguns barons del PSOE sobre el dret a decidir i fins i tot amb les nòmines insultants d’alguns dels seus referents estatals, com Felipe González i Elena Salgado. No és casualitat que Collboni vagi guanyant posicions per ser el pròxim aspirant del PSC a l’alcaldia de Barcelona. Almenys així ho va assegurar EL PAIS i, en la segona conversa que vam tenir, no ho va desmentir.
Calen polítiques socials ‘olímpiques’. Les retallades socials, les polítiques d’austeritat, la caiguda dels ajuts i prestacions o la privatització dels serveis públics estan minant les perspectives de futur dels sectors més vulnerables. Des del tercer sector i el teixit associatiu de Barcelona s’alerta dels successius impagaments per part de les administracions i la retirada de les ajudes provinents del món privat, que han obligat a moltes associacions a reduir programes i part del seu personal. Una situació crítica per al matalàs social que suposa aquest sector que, sovint, cobreix les necessitats que l’administració no pot atendre. Des de IntegraSons, entitat sense ànim de lucre que treballa en la construcció d’orquestres infantils i juvenils en barris desfavorits, coincidim amb aquest delicat diagnòstic. Els projectes de cohesió social i l’aprofundiment en el diàleg intercultural han de ser prioritaris en temps de crisi, més que no pas la participació de Barcelona en segons quins esdeveniments. Faria bé el consistori en centrar els seus esforços i recursos a que tots tinguem les mateixes oportunitats per sortir de la crisi.
L’orquestra ‘Barris en Solfà’ de l’associació IntegraSons. Foto: @IntegraSons
Pepe Rubianes, entre les cites de David Fernández. El dia en què vaig entrevistar al representant de la CUP al Parlament, David Fernández, li vaig demanar dos referents polítics, un d’internacional i un altre català. Ell va citar Rosa Parks i August Gil Matamala, respectivament. Dos habituals en la seva interminable llista de referències, com ho demostra en les intervencions parlamentàries. L’altre dia, durant el Debat de Política General, va articular un nou discurs ple de cites en què va parlar “d’un país amb un goril·la blanc i una verge negra”, com solia fer l’actor Pepe Rubianes. En aquell moment ell no ho va dir, però diverses veus ja ho han demanat: menys carrers dedicats a personatges de passat fosc –#NoAvingudaSamaranch— i més recordar els que, sense necessitat d’haver nascut a Catalunya, ens van defensar sempre. Es troba a faltar, avui més que mai, el teu somriure de llibertat, Pepe.
Si et ve de gust consultar les últimes publicacions, clic aquí. Les entrevistes les recullo aquí.
“Les seleccions de Catalunya i Euskadi tenen dret a ser internacionals”
08 - 8 - 2013Julio (@juliosalinas19) i Patxi Salinas (@patxisalinas), ex jugadors del FC Barcelona i de l’Athletic Club, respectivament
A l’esquerra, Julio i Patxi Salinas, a la sortida dels estudis de TVE / Saioa Baleztena
@molina_jordi / Sant Cugat. No cada dia escoltem veus autoritzades en el món del futbol que, en temps feliços de ‘La Roja’, malgrat el repàs de Brasil en la Confederacions, reclamin obertament la internacionalitat de les seleccions d’Euskadi i Catalunya. Julio Salinas (Bilbao, 1962), un dels pocs davanters que pot presumir d’haver marcat en tres mundials diferents amb el combinat estatal, té clar que el futbol pot obrir camins tancats en les dinàmiques parlamentàries. Parlem amb ell sobre els seus clubs de l’ànima —Athletic Club i Barça— i del binomi política i esport. Durant la conversa es suma el seu inseparable germà Patxi Salinas (Bilbao, 1963), actual tècnic del Sant Andreu.
La teva carrera esportiva porta tatuada el nom de dos grans clubs. Al final t’has quedat a Barcelona. Alguns bascos poden pensar que et sents més català…
Jo sóc basc. El sentiment que porto al cor em porta a Bilbao i a Euskadi, on a més hi tinc el meu aita, de 84 anys. Ell segueix al barri on vam créixer, Sant Adrián, que ha canviat molt. Però el destí va fer que el meu germà visqués a Vigo i jo a Barcelona. Molta gent no ho entén, però em sento igual de basc que català.
Seguí / FCB
I pel que fa a clubs, de quin equip ets?
Sóc de l’Athletic i del Barça, però la gent no ho entén. Prefereixo que guanyi un o altre segons el moment. Els meus fills, per exemple, saben l’himne de l’Athletic de memòria, però és clar, els xavals són catalans i del Barça perquè han nascut a Catalunya. A Euskadi diuen que sóc català, aquí diuen que sóc de l’Athletic Club i a Madrid només em recorden pel mundial del 94.
La identitat té un paper clau en tots dos clubs…
Els dos tenen la mateixa manera de pensar. Són semblants en la idiosincràsia, en l’estil, en la forta personalitat i en què tots dos tenen una llengua pròpia. A més, no només busquen guanyar, sinó guanyar amb els seus. En aquest sentit, i malgrat el dolç moment del planter del Barça, penso que a tots els catalans els hi agradaria ser una mica com l’Athletic, amb els onze jugadors de la terra, però la mentalitat del Barça canvia perquè s’exigeixen títols cada any. A Catalunya, després d’una patacada, ja s’està pensant en Neymar.
La pregunta del milió: s’entendrà amb Messi?
Crec que, en el fons, vindrà a disputar una mica el lloc a Messi. I és precisament això és el que s’espera d’un jugador amb aquesta qualitat, que vol ser el millor. I això, a l’hora, pot fer que Messi tingui una altra motivació extra. Caldrà veure com funcionen les dues peces dins l’engranatge del Barça, en un futbol que consisteix en pressionar a molt amunt. La veritat és que m’ha sorprès molt el seu discurs, quan en realitat arriba a Barcelona cobrant més que Messi i amb 20 empreses darrere d’ell. Crec que és un discurs premeditat, fins i tot parlant català… Està clar que sap quins ingredients agraden a l’afició del Camp Nou.
La columna vertebral del Dream Team tenia accent basc. Se li atribueix a Cruyff aquesta aposta però en realitat va ser Clemente qui us va recomanar…
El Barça venia d’un període complicat i calia fer una revolució. Clemente tenia molt bona relació amb el president del Barça, Josep Lluís Núñez, que li va demanar consell. Javi va donar els noms dels jugadors que més li agradaven en aquell moment. L’Athletic era un equip molt potent, que ell havia tingut dos anys enrere i la Reial Societat també estava en un gran moment, amb homes com Bakero o Txiki. Javi va posar aquests i altres noms sobre la taula i el Barça, sota la pressió d’una gran necessitat de canvi, els va fitxar a tots.
Julio, en l’onze titular de la final de la Copa d’Europa que el Barcelona va guanyar a la Sampdoria / FCB
Guardiola ja manava al camp?
En la meva època, no. Era un noiet que acabava d’arribar del filial, amb molta qualitat tècnica i el millor ’4 ‘per al joc del Barça de Cruyff. Però encara era jove, amb el temps va millorar en l’aspecte tàctic i en la manera de jugar, cada vegada ens donava més alternatives. Però els veritables líders del Dream Team eren Zubi i Alexanco.
A Catalunya t’expresses en català. I l’euskera?
Sempre he tractat de parlar les llengües dels pobles que m’han acollit. De fet, amb 20 anys, estant en l’Athletic, em vaig apuntar a l’AEK –Coordinadora d’Euskaldunización i alfabetització–i vaig anar aprenent la llengua. Feia cursos cada sis mesos, tres cops per setmana i, tenint en compte la complexitat de l’euskera, sobretot per la pronunciació dels dialectes, anava agafant fluïdesa. Però va arribar un moment en què estava a tercer d’AEK i va arribar l’època de l’Atlètic de Madrid. Això va interrompre els meus estudis i ara, amb 50 anys, ja és complicat. Però és veritat que jo sempre m’he sentit basc però la vida, afortunadament, va fer que em casés amb una catalana. Em vaig quedar a Catalunya i ara em sento igual de català que basc.
Com vius el binomi futbol i política?
El futbol és una manera de fer política. Hi ha coses que es podrien aconseguir a través del futbol. Per exemple, només hem de veure el que està passant a Catalunya en el debat sobre el dret a decidir… Ho estan vetant des de Madrid per tots els costats! Jo crec que tothom té el dret a expressar-se lliurement, i per a mi, sempre que sigui a través de la democràcia i de votacions em sembla no només correcte, sinó necessari. Aquí és on es veu la força que té un poble. El futbol, en aquest sentit, hauria de ser una manera de donar passos endavant. Per altres vies no et deixen avançar.
Salinas celebra un gol amb Bakero, al fons, Amor / ‘Cròniques del Barça (1988-1992)’ (Gasca&Asociados)
T’agradaria veure alguna vegada jugar internacionalment la selecció d’Euskadi o de Catalunya?
Les seleccions de Catalunya i Euskadi tenen dret a ser internacionals. I arribarà. Una altra cosa és si ho veuran els nostres ulls, però arribarà. Sense anar més lluny, no fa gaire hem vist el cas de l’admissió de Gibraltar per part de la UEFA, malgrat l’oposició del president del govern. Les nostres seleccions tenen tot el dret de món a existir i a intentar jugar per separat del combinat estatal.
Poques vegades veiem als jugadors donant un pas endavant en aquest assumpte…
No crec que hagin de ser els jugadors. És una qüestió dels polítics i per això és difícil. Saben que hi ha molt en joc, fins i tot el nivell de la selecció. Si no ens deixen celebrar un referèndum, imagina’t si vols arribar una mica més enllà…
152 gols a Primera i 23 gols amb la selecció espanyola. No obstant això, molts et recorden per l’errada davant Pagiluca al Mundial dels EUA…
Des d’un punt de vista estadístic, en situació de mà a mà amb el porter, es fallen més d’un 50 per cent d’ocasions. Si a això li afegeixes que la pilota anava votant i que el defensa venia per darrere, no és tan fàcil com sembla. El porter es va llençar cap a una banda i vaig tenir la mala fortuna que la pilota va impactar amb seva la cama. Si hagués passat per sota de les cames hauria marcat i jo seria el ‘crack’ que donava el pas a les semifinals. La mala sort es va sumar quan en la pròxima jugada, al cap d’un minut, ens fan un gol i ens envien a casa. Però això passa a cada partit i en mil ocasions, molt més fàcils que aquella.
A vegades escoltem que ‘marcar un gol a l’estil Salinas’ és com fer un gol amb un pèl de fortuna. Et cansa aquesta etiqueta?
En absolut, es tracta de que parlin de tu. He jugat tres mundials i he marcat en tots ells. Diria que només ho hem fet, si no m’equivoco, 12 persones al món. Fins i tot havent deixant el futbol segueixen parlant de mi. Si mirem la generació de futbolistes de la meva època a l’Athletic, malauradament, molts no saben on són la majoria. De mi es continua parlant i la majoria de les vegades amb afecte, i ja tinc 50 anys.
Foto: Jordi Molina
Patxi Salinas: Hi ha una cosa que no entenc quan la gent parla del meu germà. Com és possible que un davanter ‘tan dolent’ pogués fer més de 150 gols en una lliga com l’espanyola… ¿Sent un paquet? Un no juga 3 mundials sent un paquet… La gent que fa aquesta comparació, amb tots els meus respectes, però no té ni puta idea. En el futbol ningú et regala res… Per què no vaig ser anar jo a la selecció en comptes d’ell?
Julio Salinas: Ja ho deia Clemente, jo era el millor.
Aquesta pregunta és per Patxi. Acabes de signar per un històric del futbol català, el Sant Andreu. És un trampolí a cotes més altes?
P.Salinas: Barcelona té una repercussió tremenda. Com Madrid, són ciutats on si fas alguna cosa bona, la repercussió és molt gran. Fa any i mig vaig guanyar el campionat de Tercera amb l’Ourense, l’equip va ascendir a Segona B, i ningú sap que jo en vaig ser el responsable. Això mateix, a Barcelona, hagués tingut una repercussió molt més gran, i segurament, tindria opcions d’estar en equips de segona. Per això, és important apostar per ciutats grans. També vaig estar a Malta, a primera divisió, i ningú ha sap que hi he estat.
J. Salinas: Jo crec que aquest salt li obrirà les portes a ser entrenador de l’Athletic Club, encara que ara tots esperem que Valverde faci una gran campanya. Tant de bo que així sigui i que, en algun moment, Patxi pugui demostrar tot el que val a la banqueta de l’Athletic Club.
Ajudaràs el teu germà al Sant Andreu?
Ell és el bo i jo el dolent, que quedi clar. Ell es val per si sol i si em fa cas a mi, li anirà malament. El que jo li puc aportar és la dimensió mediàtica. Fins ara, no ha tingut cap padrí i estant aquí, a Barcelona, tinc contactes i bons amics i podré intentar que es fixin en ell, i que apostin pel que és, un tio jove, alegre i que sap treballar de valent.
A tu, Julio, et tiren més les càmeres que les banquetes…
Ningú ha apostat per mi en aquest sentit, en canvi en els mitjans de comunicació m’hi puc guanyar la vida. En qualsevol cas, em veig molt més treballant dins d’un club, com per exemple en la secretaria tècnica, o d’assessor, que no pas d’entrenador.
Foto: Saioa Baleztena
Aviat es compliran quatre anys del ‘adéu’ d’Andrés Montes …
El trobo molt a faltar. Van ser uns anys meravellosos. Ell va revolucionar la manera en com retransmetre els partits. Ara et pregunten qui és el retransmissor i la gent, normalment, no té ni idea. Ell, clarament, va deixar una empremta: el tiki-taka, el jugón, les claus… et podia agradar o no, però enganxava. Em passa com quan no estic amb la meva parella, em falta alguna cosa. La vida és injusta… Vam ser els símbols del naixement de La Sexta, i després ens van ventilar. Molta gent encara pensa que Andrés va morir a La Sexta, però no, abans La Sexta havia fet fora l’Andrés, i també a mi. Però, com ell deia, la vida pot ser meravellosa.
Acceptaries una invitació a Punto Pelota?
No ho crec. M’agraden els programes on em deixen parlar i on hi ha respecte entre els companys.
